Voluntaris per la llengua: una mà estesa als nous parlants de català

Una llengua és més que un codi per entendre’ns, sobretot és un engranatge viu per conservar, reproduir i modular la cultura i la idiosincràcia d’una comunitat. El programa Voluntaris per la Llengua, gestionat pel Consorci per a la Normalització Lingüística, fa vint anys que promou i crea espais de confiança per incorporar nous parlants al català.

Com volen que aprengui el català si els mateixos que el tenen per llengua pròpia no l’utilitzen quan es dirigeixen a mi?” Aquesta reflexió, amb diferents variants i el mateix significat, és la que fan tots els qui s’apunten a les parelles lingüístiques amb la intenció de millorar i practicar el seu nivell de català. Gent que finalment ha decidit que vol viure a Catalunya amb tots els compromisos que això implica. També amb la parla pròpia del país. “Però és molt difícil practicar quan la gent, perquè saben o es pensen que ets estrangera, et parla només en castellà”, expliquen tots d’una manera o d’una altra. 

Des de fa segles i de manera cíclica la imposició del castellà s’ha fet per la força de la coacció. Després es va optar per fórmules més persuasives, com inculcar la idea que parlar català, si no era en la intimitat, era de maleducat. Amb l’arribada de diferents onades migratòries vingudes d’arreu del món, es va estendre la idea que el castellà era la millor opció per tractar-hi, al marge de si coneixien aquest llengua o no. 

En tot cas, “pensar que als nouvinguts se’ls ha de parlar en castellà, negant-los la possibilitat de socialitzar-se en la llengua del país, té conseqüències molt perverses a molts nivells”, adverteix el Roger Cravioto, tècnic del Consorci per a la Normalitzció Lingüística (Consorci a partir d’ara). 

“Canviar al castellà amb els immigrants és excloent i té un punt racista; sense saber qui són ni quina és la seua trajectòria vital dones per fet que no saben català ni tenen ganes d’aprendre’l”, reflexiona Èric Prim, voluntari de Torres de Segre. “En canvi, parlar en català a la gent que ha vingut de fora és integrador, fins i tot si fa poc que ha arribat i encara li costa. En el fons és dir-los que la nostra llengua, la catalana, també pot ser i ha de ser la seua”, explica. “Tot sovint veig que moltes vegades els immigrants fan l’esforç per acostar-se al català i els d’aquí no hi ajuden perquè els neguen la possibilitat d’acostumar-s’hi.”

La Pilar Delgado fa divuit anys que viu a Lleida. Va venir animada per la seua germana, qui ja treballava a la cuina d’un restaurant propietat d’una família originària d’Andalusia i gens avesada a parlar català. “Al dia a dia i a la feina no el necessitava. Tot i això, al començament vaig fer el Bàsic de català. Però després era impossible practicar-lo perquè els catalanoparlants de seguida es passaven al castellà sense que jo els ho hagués demanat. Aleshores tenia altres prioritats i, com que podia viure sense, van anar passant els anys.” Per sobreviure a Catalunya treballant en sectors precaris que no demanen interacció amb el públic no és una llengua imprescindible, i això ho sap tothom que arriba de fora. “Però el dia que vols progressar socialment i laboralment t’adones que és necessari; per trobar feina a l’hostaleria o al sector del comerç, per treballar de cara el públic, fa realment falta”, reconeix. 

L’Amadou Iaia és originari de la República Centreafricana i ha treballat molts anys al sector agrari, en un escorxador a Binèfar i ara fa de mecànic. “Jo visc a Alcarràs i de seguida em vaig adonar que si aprenia català els pagesos em tenien més respecte, em tenien més ben considerat. Tinc compatriotes als quals els fa mandra perquè amb el castellà ja passen, però jo els dic que estan molt equivocats perquè aquesta és la llengua del país, i si volen viure aquí la seua responsabilitat és aprendre’l.” Ara que fa pràctiques en un taller regentat per un romanès, a vegades fa de tractudor entre l’amo (que no parla català) i els client locals. 

Progressar socialment, consolidar-se laboralment. L’exigència del català C1 a l’administració també és un requisit que motiva molts aspirants a funcionaris de la Generalitat a estudiar català. Aquest és el cas de la Marite Pivare i la Cristina Popescu. Originàries de Letònia i Romania respectivament, saben que el català és imprescindible per entrar a llistes i convertir-se en professores de secundària. Fa temps que viuen aquí, és aquí on han format la seua família, però ser de fora i haver fet la primera socialització en castellà condiciona molt a l’hora de fer el pas. “El problema que em trobo és que després, quan surto del Consorci, em costa practiar perquè les meues amistats catalanoparlants ja m’han conegut en castellà i ara no saben canviar”, explica la Marite. “Per això les parelles lingüístiques permeten conèixer gent nova i practicar fora de l’aula en converses molt naturals”, afegeix la Cristina. 

“En aquest sentit, les parelles lingüístiques no només són una eina perquè els aprenents trobin espais de confiança per llençar-se a practicar, sinó que també es una manera de fomentar entre els voluntaris que és important parlar el català amb la gent que no l’utilitza normalment”, explica la Llibertat Blanes, tècnica del Consorci en el programa del Voluntariat. 

En aquesta línia va ser molt important incorporar comerços i entitats col·laboradores. “Consolidar espais on els alumnes poden anar-hi amb la seguretat que els atendran en català i establiments on les parelles lingüístiques tenen descomptes. També acostar-los a la realitat cultural i el teixit social del país” diu la Judit Zapater, tercera en discòrdia al programa del Vontuariat. “Una tarda vam anar a un assaig dels Castellers de Lleida i va ser molt emocionant”, explica el Néstor Pascual. Ell és de Teruel i fa quatre anys que viu a Catalunya; primer a la Pobla de Segur, després a Barcelona i ara Lleida. “Arriba un moment que és impossible no conviure amb el català. Jo soc terapeuta ocupacional i és la llengua que parlen molts usuaris i companys de feina. També de petit, al poble, venien estiuejants catalans i el sentia. No m’era una llengua estranya quan vaig arribar a la Pobla”, confessa. 

“Segurament podria viure a Lleida només entenent-lo perquè totom que sap català també sap castellà, però penso que està bé fer l’esforç de parlar-lo. Al cap i a la fi és la llengua de la gent d’aquí”, reconeix Pascua També és la llengua vehicular a l’escola ordinària, per això la Yanina Aparicio ha fet el pas d’aprendre’l, d’agafar confiança i fluidesa practicant- lo amb el programa de les parelles. “Fa quinze anys que visc a Lleida i ara que els nens ja tenen edat escolar, els vull poder ajudar. A casa fem homeschooling, però la llengua de l’escola i dels materials és el català, així que per a mi també és una oportunitat per fer el pas. Jo l’entenc normalment, però parlar- lo em fa vergonya i amb l’Helena –la parella lingüística– em puc deixar anar una mica més”, explica. ”Vaig a classes de català, però quan sortim de l’aula els alumnes, entre nosaltres, tendim a parlar castellà. També és cert que la gent d’aquí, si tu parles en castellà, tendeix a canviar de llengua. Com podem practicar el què ens ensenyen a classe si els catalans no demostren que és important per a ells?”, un raonament que comparteix amb la majoria d’aprenents.

No és el cas dels voluntaris, és clar, ja que són persones prou conscienciades de les amenaces a les quals s’enfronta el català com per dedicar una hora cada setmana a parlar-lo amb una persona que no el té per llengua habitual. “La sensació que tinc és que en segons quins barris i ciutats del país és una llengua que va en retrocés. A Barcelona et parlen en castellà fins i tot gent que, si et mantens amb normalitat, t’adones que també és catalanoparlant”, es lamenta l’Helena Ayuso. Sigui com sigui, “el català continua sent una llengua molt viva i és a les nostres mans mantenir-la. Només si parlem català als nouvinguts i els integrem podrem garantir que sobrevisqui en el futur”, sentencia.

El FAQS de les parelles lingüístiques

On em puc apuntar? 

• A través del web vxl.cat. 

• A les oficines del CPNL de Lleida (c/ Governador Montcada 13). 

• A tots els Consells Comarcals. 

• Per correu electrònic a vxl.lleida@cpnl.cat. 

Em demanaran cap requisit? 

• Només tenir ganes de conèixer gent nova i parlar sempre en català durant les trobades. 

A què em comprometo si m’hi apunto?

• A reunir-te amb una persona aprenent una hora a la setmana durant deu setmanes. 

Té cap cost econòmic? 

• No. Ni per al voluntari ni per a l’aprenent. 

I si no tinc gaires coneixements gramaticals ni filològics? 

• No fan falta, les parelles tenen com a objectiu facilitar la pràctica oral del català entre les persones que no l’utilitzen normalment. També fomentar que els catalanoparlants s’acostumin a no canviar de llengua si l’altra persona l’entén. 

Puc tenir més d’una parella lingüística? 

• Sí, però a l’hora de quedar s’ha de fer per separat. 

Si no en tenim prou amb deu setmanes, podem continuar? 

• Com a parelles oficials es pot renovar fins a dues vegades, sumant un màxim de 30 hores per parella. 

• Si els participants consoliden una amistat i es volen continuar veient, és evident que ho poden fer al marge del projecte del voluntariat.

Les dones s’impliquen més a ensenyar i a aprendre

El projecte del Voluntariat per la Llengua, impulsat des de la Secretaria de Política Lingüística i gestionat pel CPNL arreu del país, va començar a caminar el 2003. En aquests més de vint anys, a nivell nacional s’han creat més de 75.000 parelles lingüístiques, 8.500 de les quals eren de la Demarcació de Lleida. Entre els aprenents, la franja d’edat predominant és la forquilla dels 30 als 39 anys, mentre que la més habitual entre els voluntaris és la dels 50 als 65. Si ho mirem per gènere, les dones s’impliquen més tant en l’aprenentatge com en el voluntariat. En el cas dels aprenents, són vora el 75% del total. El 2017 –abans de la pandèmia– es van posar en marxa les parelles virtuals. Només aquell any ja se’n van formar 12.370 a tot Catalunya. 

Més de 5.000 establiments comercials i entitats de Catalunya s’han adherit a la campanya durant tots aquests anys, oferint i garantint espais de socialització en català per als nous parlants. El 2022 gairebé el 85% dels aprenents eren de la resta de l’estat o estrangers. D’aquests darrers, la meitat eren llatinoamericans.