Buscant la pau interior: la fe dels conversos

L’alliberament del nacionalcatolicisme franquista, el pensament postmodern i l’hedonisme capitalista han allunyat moltes persones de l’Església catòlica, hegemònica durant segles. Tanmateix, forma part de la nostra naturalesa buscar respostes que transcendeixen el coneixement científic. Amb les portes del cor obertes, són moltes les persones que han buscat i trobat el seu propi camí.

Explicava l’antropòleg i catedràtic de la UdL Carles Salazar, en una entrevista en aquest dominical, que la incredulitat religiosa, que caracteritza la societat europea des de mitjans del segle XX, és una anomalia històrica. Creure en alguna cosa que ens transcendeix, venia a dir, forma part de la nostra naturalesa. Per això tots els pobles, des de temps immemorials i en tots els racons del planeta, han desenvolupat alguna creença religiosa. Però una cosa és poder creure en qualque superior i una altra és l’obligació de fer-ho coaccionats, com va passar durant massa anys. 

La lleidatana Conxita Navarro recorda aquell ambient opressiu del franquisme. “A casa no eren de missa, el meu pare més aviat era anticlerical; però a l’escola les monges imposaven la seua llei i quan era petita m’angoixava la idea que els meus pares poguessin anar a l’infern per no ser creients. De la comunió em va quedar gravada la bufetada que em va clavar el bisbe Del Pino. A mesura que em feia gran em vaig adonar que tot allò no m’omplia ni tenia cap sentit i me’n vaig desentendre completament”, diu. 

Mentre molts joves als anys seixanta i setanta tendien a allunyar-se de l’Església catòlica, massa identificada amb el règim, la Tere Maya, filla d’una família catòlica practicant, va trobar-se, d’un dia per l’altre, en un escenari inesperat. “De Raimat vam venir a viure a Lleida i ens movíem per la parròquia de Santa Maria Magdalena, a la zona del Clot. Un dia em vaig quedar a casa perquè estava malalta i van aparèixer dues testimonis de Jehovà, que ja havien vingut a casa i parlat alguna vegada amb la meua mare. Les vaig fer passar amb la intenció de rebatre els seus arguments, que considerava falsos, i al cap d’una estona se m’havien desmuntat totes les creences que tenia fins aleshores. Em va caure la bena dels ulls i el diumenge següent, en lloc d’anar a missa, tota la família vam anar a una reunió en una casa particular i ens vam fer testimonis de Jehovà. Tota la veritat és a les escriptures sagrades i només a través de la Bíblia es pot arribar a la veritat i, si obrem en conseqüència, aspirar al paradís.” Aleshores, a finals dels seixanta, encara no hi havia llibertat religiosa i donar a conèixer la paraula de Déu segons el credo dels Testimonis estava prohibit. “Jo i tota la meua família vivim segons el que Déu va dictar a les escriptures, una manera d’entendre i enfrontar-te a la vida que malauradament la societat ja no està tan disposada a escoltar com abans, la gent ja no és tan oberta com als setanta o els vuitana”, es lamenta. 

En el moment que l’Església catòlica va perdre el monopoli de la fe, i en sintonia amb una època de molts canvis a occident, molts joves van buscar noves maneres de comprendre els misteris del món a través del diàleg entre Orient i Occident. És l’època en què diferents corrents espirituals provinents d’Àsia arriben a casa nostra, és l’època que Ramon Badia, que en la primera joventut havia assumit sense escarafalls el seu agnosticisme, va conèixer el budisme zen de la mà d’un capellà dels Agustins de Lleida, mossèn Sendra, que havia convocat una trobada per meditar. 

“Hi vaig anar i vaig entendre de seguida que allò era el que havia estat esperant. Una sensació que et pot passar amb una feina, amb una persona o amb un llibre; no parlo d’una il·luminació mística sinó d’haver trobat alguna cosa amb què connectava. El budisme zen és el més auster i menys colorista de tots els budismes, el més essencial. A diferència del coneixement occidental, que intenta arribar a comprendre el món a través de l’intel·lecte, el budisme zen és una pràctica física i mental alhora. Pots arribar-hi des de molts camins i és compatible amb qualsevol religió, ja que no és cap dogma. El budisme zen és una manera d’estar i relacionar-te amb tu mateix i amb tot allò que t’envolta perquè, en essència, tots i tot formem part d’una mateixa cosa”, explica. 

La Judith Basols és d’una altra generació i també va acabar connectada amb Orient a través de la meditació. Concretament amb el ioga. “Quan era molt jove vaig tenir una petita lesió al timpà i des d’aleshores que tinc acúfens, que és com tenir una ràdio mal sintonitzada permanentment a l’orella. Un so que és molt molest. Com que no hi havia cap solució mèdica i em posava molt nerviosa, vaig començar a fer ioga amb els meus pares. La idea original era regular el meu sistema nerviós –com més abaixo les pulsacions, menys sento els acúfens fins a fer-los desaparèixer– i perquè tenia mal d’esquena. Introduir-me i interessar-me per la pràctica del ioga em va acostar al Jnana ioga, una branca més espiritual amb la qual connecto amb el meu jo més pur. Tots tenim egos, però a través del ioga aconsegueixo desprendre’m dels seus interessos per viure l’ara i aquí en harmonia. És complicat d’explicar i d’entendre perquè cal despendre’s de moltes creences i principis que regeixen la cultura occidental, però en essència es tracta de connectar amb nosaltres mateixos per estar en pau amb el món que ens envolta”. 

En tota creença religiosa o connexió espiritual hi ha un punt místic, una energia inexplicable, una connexió personal i intransferible de benestar i de pau interior. Això és el que va sentir l’Anna quan va entrar a l’oratori del carrer del Nord. “Hi vaig anar amb un punt d’escepticisme, d’alguna manera ho feia per la curiositat que em despertava. El meu xicot, que ara és el meu home, era musulmà i em parlava de l’Islam. Em costa molt descriure què vaig sentir, però les noies que hi vaig conèixer em van acollir i em van fer sentir com a casa. L’Islam és una religió de pau i a banda dels cinc pilars bàsics que tot bon musulmà ha de complir (l’acte de fe, l’oració, ajudar els més necessitats, fer el ramadà i anar a la Meca) cadascú se l’ha de fer seu. Jo soc catalana i per tant la meua manera de ser musulmana és diferent que la d’una persona magribina o una de l’Orient Mitjà”. 

Aquesta mirada oberta i bonhomiosa de la religió connecta amb la descripció que el Xavier fa del catolicisme. “De petit vaig fer la comunió com tothom i després, a l’adolescència, em vaig allunyar de qualsevol idea religiosa sense pensar-hi. Vaig escollir un camí equivocat i no vaig acabar els estudis. Quan tenia vint-i-cinc anys, no sé per què, vaig deixar la feina i me’n vaig anar sol a fer el Camí de Sant Jaume. A Lugo tenia el genoll molt malmès, però vaig entrar a la catedral i vaig pregar per poder acabar-lo. Com la vida mateixa, el Camí és llarg i dur però val la pena perquè al final hi ha una recompensa. Ho vaig aconseguir i en tornar a Lleida a poc a poc em vaig anar centrant, reconduint la meua vida cap a un dia a dia més serè i conscient. Vaig deixar les drogues, em vaig acostar a la parròquia de Sant Jaume per fer catequesi i vaig trobar-hi gent molt maca, franca i propera. Res a veure amb una idea opressiva i carca que a vegades la gent té de l’església”, apunta. 

La Conxita Navarro però, no ha tingut mai la necessitat de reconnectar amb la fe per sentir-se bé amb ella mateixa i amb la gent que l’envolta. Fa dos anys, i motivada per una cosina francesa, filla d’exiliats republicans que li va demanar si podia ajudar-la a gestionar-ho, va decidir fer com ella i apostatar. La llibertat religiosa en una societat democràtica és, també, poder-se desvincular de qualsevol credo.

El dret de donar-se de baixa de l’Església catòlica 

Per bé que avui en dia ja no és tan habitual batejar la canalla, la immensa majoria dels catalans nascuts al país al segle passat van rebre aquest sagrament. Un ritual que potser era un tràmit social per a la família, però que l’Església es prenia seriosament i registrava religiosament. Amb aquest acte l’Església considera que la persona ja forma part de la comunitat cristiana. Amb l’arribada de la democràcia, i la desvinculació de l’Estat respecte a l’Església, el 1980 es va legalitzar el dret a apostatar. No obstant, l’Església va trigar molts anys a facilitar aquest dret. Considerat històricament com un acte pecaminós, sobre els papers no hi ha cap impediment per fer-ho. Malgrat tot, mentre alguns bisbats com el de Lleida ho gestionen ràpidament, altres com el de Castelló de la Plana hi posen moltes traves. Actualment la Conferència Episcopal Espanyola no dona dades de quanta gent ha apostatat a Espanya.