Moviment feminista a Lleida: cinquanta anys al peu del canó

En plena decadència franquista, un grup de dones van prendre  consciència d’un problema estructural que pervertia totes les esferes de la societat: el patriarcat. Amenaçades pel feixisme i no sempre amb el suport dels companys de lluita contra la dictadura, van sembrar la llavor d’un moviment que continua dempeus: el feminisme.

Hi ha qui llegeix la història com un procés en què els drets socials són conquestes que no es poden perdre. “És cert que ara estem millor que a començaments dels anys setanta, però no hem d’oblidar que aleshores estàvem molt pitjor que quaranta anys enrere, de manera que la lluita feminista durant el final del franquisme d’alguna manera reivindicava drets que ja havien estat legalitzats durant la II República. En en el fons anàvem quatre dècades endarrerides”, reflexiona Anna Ariño Garrié, militant feminista de Lleida des dels setanta. 

Fins fa quatre dies ens hauria semblat una broma de mal gust que algú amb un discurs tan obertament masclista com el de Donald Trump, Javier Milei o Viktor Orbán pogués arribar a la presidència d’un estat modern. Quan preguntes a les dones que porten cinquanta anys en el moviment feminista de Lleida com viuen aquesta revifada de l’extrema dreta global accepten que sembla un déjà-vu. Carme Bellet Roca, històrica del feminisme al Pla d’Urgell, no abaixa la guàrdia i afirma que “la nostra història és una lluita constant per uns drets i recursos que haurien d’estar consolidats des de fa molt temps. Però avui en dia encara hi ha qui ens cosifica, qui encara veu les dones com si fóssim objectes i ens tracta com a tal”.

La Montse Ibáñez Miquel, feminista pionera a les terres de Ponent, és conscient que “tots els drets que tenim com a societat s’han aconseguit lluitant. Històricament sempre ha sigut així i en aquest sentit els són una excepció. I tan important és saber com s’han guanyat com ser conscients que ara estan amenaçats i els podem perdre si no estem atentes i disposades a defensar- los de nou”. 

Les tres són companyes des de la clandestinitat antifranquista de Mercè Ciutat Valero i Maria Huguet Recasens, que aquest any han publicat De la rebotiga al carrer: el moviment feminista a Lleida (1975- 1989) a Pagès Editors. “Fer aquest llibre ha sigut molt intens. Per una banda perquè la feina de trobar, revisar i ordenar tot el material per explicar aquesta història amb rigor i sense deixar-nos res ni ningú era molt exigent; per una altra perquè ens ha remogut per dins ja que ens ha obligat a recordar molts passatges de la nostra vida que van ser molt importants, experiències que ens van marcar potser més del que havíem imaginat”, explica Huguet. “Un llibre que era necessari i que omple un buit en la historiografia local, que sempre ha passat de puntetes o ha menystingut la lluita del moviment feminista en els avenços polítics i socials que es van produir a Catalunya a partir dels anys setanta”, reconeix Mercè Ciutat. 

Ciutat també assenyala que “érem molt joves quan ens vam començar a implicar i comprometre en organitzacions polítiques que lluitaven contra la dictadura i amb més o menys intensitat no hem deixat mai d’estar vinculades als moviments socials. La lluita feminista forma part de les nostres vides i hem crescut en paral·lel. Ser feminista és una manera de veure el món i viure la vida, i per a nosaltres els inicis són en una època en què tot estava per fer perquè la dictadura franquista, que era profundament masclista, encara era una realitat”. Reunides al local del Centre Excursionista de Lleida, entitat que sempre ha estat sensible a les lluites socials i nacionals del nostre país – no en va, va ser aquí on algú va passar la primera octaveta del PTE (Partit dels Treballadors d’Espanya) a Mercè Ciutat–, les cinc recorden com van ser els inicis del moviment feminista a les terres de Ponent. 

“Jo no sabia què era el feminisme, només era una adolescent que no trobava normal que la meua mare hagués de demanar permís al pare per comprar un electrodomèstic. No era un tema familiar, la llei l’obligava a fer-ho i a mi em semblava una absurditat perquè per a mi eren dues persones adultes i per tant les veia amb les mateixes capacitats i, encara que no fos legal, amb els mateixos drets”, recorda la Montse Ibáñez. En una societat tancada i provinciana com era la Lleida a finals dels seixanta, les possibilitats d’unes adolescents d’accedir a formació i informació de caire polític era molt limitada. El malestar social era creixent i les inquietuds personals, latents. “Aleshores et trobaves algú més gran que t’anava obrint camí amb un comentari, oferint-te una lectura o convidant-te a una reunió i així, a poc a poc, anaves descobrint una xarxa organitzada de partits i associacions de tota mena que funcionaven en la clandestinitat”, recorda Maria Huguet. També s’ha de tenir en compte que no només la dictadura les considerava un perill potencial per al règim sinó que també hi havia una xarxa d’acòlits feixistes que, emparats per les autoritats, tenien barra lliure per atacar-les (vegeu desglossament). La primera organització que posa la qüestió de la dona al centre del debat va ser l’Asociación Provincial de Mujeres de Lleida. “Es van començar a reunir de manera informal i van aprofitar el tímid aperturisme dels anys setanta per legalitzar- se com a entitat de mestresses de casa. Aquella primera associació, que aglutinava dones de molta 11 de setembre. Representants lleidatanes de l’Associació Catalana de la Dona, a la manifestació de la Diada celebrada el 1977. diversa procedència i de realitats diverses, estava molt enfocada a resoldre els assumptes més materials i quotidians de les dones lleidatanes”, explica Mercè Ciutat. “Van fer molta feina als barris, visitant casa per casa i recollint les seues inquietuds i problemes de cara a plantejar reivindicacions vinculades als preus dels aliments o l’urbanisme dels carrers, per exemple”. 

“En aquella època totes nosaltres vam arribar al feminisme provinents de diferents organitzacions d’esquerres i cadascuna tenia un bagatge, una disciplina de partit i uns referents polítics propis. Mentre allò que connectava els partits per sobre les disputes ideològiques era la lluita contra la dictadura, nosaltres com a dones vam anar confluint en allò que ens afectava de manera particular i col·lectiva. Una lluita, la feminista, que malauradament no tots els homes amb els quals compartíem militància política entenien i respectaven com a nosaltres ens hagués agradat”, reconeix amb recança Maria Huguet. “El masclisme era, i encara és, un problema transversal que també els interpel ·lava a ells”. 

Com a dones tenien les seues pròpies reivindicacions, algunes en sintonia amb els moviments feministes dels països socialment més desenvolupats –com l’avortament– i d’altres molt marcats per les polítiques reaccionàries del franquisme local –com l’adulteri–. “Als anys se-a poc a sortir al carrer per denunciar un seguit de situacions que el sistema promovia des del poder i que la societat havia normalitzat. A partir de dones que són encausades per les autoritats comencem a organitzar-nos per denunciar públicament que allò eren unes injustícies inacceptables. Estem parlant que la dona podia ser condemnada per adulteri, que no existia una llei del divorci, que la violència masclista tant a dins de les cases com al carrer era molt habitual i que, evidentment, eren il·legals tant els mètodes anticonceptius com la interrupció de l’embaràs”, recorda Mercè Ciutat. Amb aquesta pulsió interna van anar teixint complicitats que transcendien les sigles dels partits fins que hi ha un esdeveniment que marca un punt d’inflexió en la història del moviment feminista al nostre país. 

“Jo no havia sentit mai la paraula feminista fins que vaig anar a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a la Universitat de Barcelona el 1976”, recorda Anna Ariño, “podríem dir que aleshores vam posar nom al que sentíem perquè en el fons érem feministes sense saber que allò que pensàvem tingués nom”. Les primeres jornades es consideren l’eclosió de la segona onada del feminisme –el primer havia sigut el moviment sufragista de finals del segle XIX i principis del XX– a Catalunya i l’única associació lleidatana que hi va participar va ser l’Asociación Provincial. “Després d’aquelles jornades es va precipitar la cosa i en pocs mesos vam crear la delegació lleidatana de l’Associació Catalana de la Dona, que seria la primera organització obertament feminista de les comaques de Ponent”, recorda Huguet. En certa manera, aquest va ser el germen a partir del qual es creen el Grup de Dones Lleida o la Coordinadora de Dones de les Terres de Lleida. 

Grups i organitzacions que des de primer dia han sobrepassat la pancarta, la moda o el pamflet. ”Llegíem tot el que ens queia a les mans dels referents internacionals i debatíem molt abans de manifestar-nos. Teníem una formació molt sòlida i mai no hem deixat de fer xerrades o seminaris per continuar aprenent i ampliant el nostre coneixement. El 1979 i el 81 vam organitzar dos seminaris de sexologia a Lleida i diferents taules rodones o xerrades en diferents capitals de comarca, per exemple, on portàvem expertes de primer nivell per parlar sobre aquells temes que ens preocupaven i que el sistema havia procurat silenciar, com ara els mètodes anticonceptius”, explica Montse Ibáñez. 

“Aleshores nosaltres lluitàvem convençudes que les noves institucions democràtiques assumirien totes les nostres reivindicacions”, explica Carme Bellet, “i si bé és cert que es van aprovar ràpidament lleis per legalitzar el divorci o despenalitzar l’adulteri, des del nostre punt de vista les institucions a poc a poc es van apropiar del discurs feminista amb la idea que marxéssim cap a casa i desmuntéssim les organitzacions populars i les mobilitzacions al carrer. Malauradament, però, no ho hem pogut fer perquè la suposada bona voluntat amb la qual la majoria d’administracions van recollir les reivindicacions del moviment feminista resulta que sovint s’ha quedat en això. De què serveixen les lleis contra la violència masclista si després resulta que no hi ha recursos per atendre les víctimes que fan el pas de denunciar-la i es queden soles i desemparades?”, es lamenta. 

El llibre comença quan el 1975 es crea la primera organització de dones a Lleida i acaba el 1989. “Els anys vuitanta es caracteritzen per un procés gradual d’institucionalització del moviment”, explica Huguet. Des del govern central fins als ajuntaments incorporen sistemàticament líders carismàtics dels moviments socials. Per una banda es produeix com una evolució natural del carrer antifranquista als despatxos democràtics; per una altra significa la desarticulació de les organitzacions socials, que pateixen aquest procés quan s’adonen que la nova democràcia no és tan ambiciosa com calculaven i els costa mobilitzar-se de nou. Es fan lleis i campanyes i es creen centres de planificació, per exemple. Alhora “per a nosaltres els anys vuitanta és una dècada plena de contradiccions: arribar a les institucions formava part de les revindicacions originals i a la vegada veiem com els partits que governen no acaben de fer mai els passos que el moviment feminista considera decisions per erradicar el patriarcat”, reconeix Mercè Ciutat. 

Més enllà del 1989 la lluita continua. Es creen noves organitzacions i plataformes com Coordinadora o el Grup de Dones de Ponent, a partir de les quals el moviment feminista articula reivindicacions. Al llarg de tots aquests anys, fins a l’actualitat, les cinc s’han mantingut actives, han procurat adaptar- se a una realitat canviant i viure sempre des d’una perspectiva feminista. El moviment també ha evolucionat, incorporant noves generacions que treballen i pensen de manera diferent, recollint els fruits d’aquelles primeres lluites i confrontant- les amb una actualitat sempre canviant. “Per a nosaltres la força del moviment feminista continua sent al carrer per pressionar el poder i no donar treva al patriarcat hegemònic de la nostra societat”, apunta Ariño. A diferència d’aquells que, a còpia de seure en el poder s’han acomodat i pansit, les protagonistes del moviment feminista de Lleida afirmen sense vacil· lar que “ara som més radicals que fa cinquanta anys”.