Artesania digital

Mentre la història de l’art estudia el passat, hi ha artistes que des del present estan obrint camí cap a les propostes que vindran. El Museu Morera ha acollit aquesta tardor un cicle de  xerrades organitzades per TEDxLleida en què tres experts han explicat les seues  experiències en el terreny de l’art sempre des de la trinxera de la tecnologia.

Avui en dia quan parlem de tecnologia de seguida pensem en ordinadors i electrònica, però en el fons es tractaria de tots aquells invents que ajuden a millorar la manera com es fan les coses”, apunta Jordi Gervás, de TEDxLleida i organitzador del cicle de xerrades sobre art i tecnologia que s’han fet al Museu Morera aquesta tardor. “Des de de fa milers d’anys la humanitat hem estat desenvolupant tecnologia i els artistes sempre s’hi han acostat per utilitzar- la. Quan es va encapsular la pintura en tubs i els artistes van poder sortir al carrer a pintar, l’art va canviar. Quan algú va fer un foradet en una capsa per deixar-hi entrar llum i va inventar la fotografia també va acabar influint en l’art modern”, explica Gervás. 

“Però el que ens interessava en aquestes converses conduïdes per Antoni Pinent no era mirar el passat sinó escoltar persones que apliquen tecnologies d’avantguarda en el terreny de l’art amb una mirada molt àmplia sobre el procés creatiu, el discurs i la mateixa obra”. 

Sergio Sisques és un dels cofundadors de StageLab, una cooperativa lleidatana pensada per resoldre reptes tecnològics en el terreny de les instal·lacions museístiques i les arts escèniques. “Fa vint anys jo era tècnic de ZumZum Teatre i, com tots els tècnics del sector, als bolos havia de controlar la taula de so, la de llums, posar vídeos i el que fes falta jo sol. Era molt estressant i el 2007 vaig descobrir un software nord-americà que només funcionava amb ordinadors Apple i que sincronitzava aquestes tasques”. Inquiet i imaginatiu, Sisques no es va acomodar i va continuar investigant. A poc a poc es va convertir en una referència dins del sector de les arts escèniques de les terres de Lleida a l’hora de resoldre reptes tecnològics per als espectacles de sala o de carrer. 

Amb el temps “vam fundar una cooperativa amb els companys amb qui més col·laborava i vam començar a desenvolupar FormitGo, un programari lliure d’edició i reproducció de seqüències multimèdia per facilitar la feina a les companyies a l’hora de sincronitzar aparells i programes. És com una versió del software nord-americà, però pensat i desenvolupat amb programari lliure. Hem fet una versió gratuïta bàsica i fàcil d’instal·lar i gestionar i alhora hem desenvolupat un hardware, una màquina modular més completa i complexa sobre la qual els usuaris podran desenvolupar més eines i funcions”. StageLab no és cooperativa perquè fos la fórmula més còmoda de legalitzar la societat sinó perquè creuen sincerament en el treball i coneixement democràtic i transversal. “La nostra intenció és que FormitGo creixi a mesura que els usuaris el desenvolupin i vagin creant mòduls nous, sempre amb la condició de compartir els coneixements en codi lliure. Ha de ser un software capaç de sobreviure a StageLab si la cooperativa algun dia desapareix”. 

L’altre front que tenen obert són les ulleres de realitat virtual, amb les quals han fet una instal·lació per a la companyia de teatre Holoqué i estan preparant una exposició amb l’artista Mabel Palacín a la Panera de Lleida. “Qui es posi les ulleres entrarà en un metavers i visitarà una exposició virtual amb 250 fotografies de l’artista i podrà interactuar-hi. El nostre objectiu a mitjà termini és continuar treballant per a tercers i també començar els nostres propis projectes artístics”, explica Sisques. 

Els altres ponents del cicle van ser l’artista targarí Josep Giribet, que juntament amb el seu fill David són els responsables de Calidos, una petita empresa familiar dedicada a les arts visuals i la tecnologia aplicada a l’art. El tercer ponent va ser Axel Gasulla, cofundador de Domestik Data Streamers, “un estudi de recerca i disseny que s’associa amb altres organitzacions per generar canvis en la societat a través de les dades, la comunitat i les arts”. Tots tres ponents, en explicar els seus projectes, van desgranar un discurs en què planava constantment la idea que la tecnologia ha de ser una eina al servei de l’art i la societat. La recerca que tots tres col·lectius fan en aquests terrenys no és un departament d’R+D convencional, no és un mecanisme per guanyar avantatge competitiu contra ningú, sinó per col·laborar. La tecnologia i l’art com un binomi que aporta quelcom constructiu a la societat, per això tots tenen sempre un ull posat en la recerca de noves eines i possibilitats. 

Axel Gasulla és psicòleg i confessa que “un dels motors del col· lectiu és la recerca, investigar amb l’objectiu de trobar la millor manera d’explicar un relat sobre la realitat. Qualsevol conflicte, repte o problemàtica social es pot representar i explicar de moltes maneres, així que és important construir una història potent per explicar-nos a nosaltres mateixos com a persones, com a col·lectiu i com a societat”, reflexiona . “El que ens preocupa és que aquesta realitat que expliquem sigui certa, que es pugui fonamentar en dades objectivables, tant si les hem recollit nosaltres com si ho ha fet un organisme internacional. Sigui com sigui les dades per si mateixes no construeixen cap discurs, algú ha de processar-les i convertir-les en un relat que atrapi i d’aquesta manera provocar debat i transmetre informació veraç i emocionalment impactant”. 

Una de les exposicions de les quals estan més contents és la que van organitzar al Palau Robert de Barcelona fa cinc anys per encàrrec de la Generalitat: Feminista havies de ser. “No volíem fer un repàs històric del feminista ni una reflexió teòrica sobre el moviment, per això vam acabar centrant- nos en aquella realitat que el va provocar: el patriarcat i la violència masclista”, explica Gasulla. El repte era tractar la violència des de molts punts de vista, visibilitzar les víctimes sense exposar-les i treballar les dades de manera que tinguessin la capacitat de commoure els visitants. La innovació tecnològica i la recerca estan en l’ADN de Domestik, utilitzant-la sempre amb un objectiu constructiu, no pas com una eina només per sorprendre sense més. Un dels punts més emblemàtics de l’exposició era una sala amb una quinzena de petites impressores de supermercat que anaven conformant una cascada de rotllos i rotllos de paper. “En aquests papers s’anaven imprimint les experiències i records vinculats a la violència masclista que de manera voluntària i anònima ens anaven enviant les dones a través d’un codi QR. Veure la cascada de relats i llegir-los de manera aleatòria era impactant perquè la quantitat i diversitat d’experiències era esfereïdora”. La instal·lació va recollir moltíssimes dades en forma de relats personals i aleshores arribava el moment de processar-les. “Calia convertir aquella informació en un relat vivencial que no traís el pacte d’absolut anonimat que havíem establert entre nosaltres i totes elles”, recorda Gasulla. La solució va ser la intel·ligència artificial: “Vam entrenar un ChatGPT perquè fos capaç de processar totes les històries que havíem recollit per crear uns perfils nous i alhora inspirats en els relats originals de les dones que ens havien confiat les seues experiències”. En totes les instal·lacions de Data cada detall està pensat per aportar alguna cosa i l’art és una eina per ajudar a prendre consciència de certes problemàtiques socials. 

Repensar la tecnologia i alhora investigar les seues possibilitats també és el modus operandi del targarí Josep Giribet al capdavant de Calidos. Ell va ser el primer lleidatà a tenir un MAC als anys vuitanta i fa dècades que col·labora en projectes de recerca amb universitats com la de San Diego, a Califòrnia. També va ser un pioner en la fotografia panoràmica al nostre país, per això la Generalitat li va encarregar retratar una part important del patrimoni nacional amb aquesta tècnica. “Arran d’aquella feina, que em va ocupar cinc anys, vaig poder participar en el mapatge de les pintures de Sant Climent de Taüll. Durant aquell procés vam descobrir, per exemple, que els responsables d’arrencar-les i recol·locar-les a Barcelona es van haver d’inventar i pintar un tros de peu d’una de les figures representades perquè havien fet un absis més perfecte que l’original”, va explicar gairebé en exclusiva Giribet durant la seua xerrada. 

Actualment Calidos està immers en una etapa nova gràcies a la incorporació del seu fill David i la seua aposta per dissenyar i construir estructures lumíniques. Per a la primera instal·lació, al festival Embarrat del 2017 de Tàrrega, van comprar plaques Arduino a Austràlia i els llums led a la Xina, ja que no trobaven res al mercat català. “Des d’aleshores hem creat diferents estructures que hem dut per ciutats de tot Europa i l’any passat vam crear- ne una per al Burning Man, una ciutat d’art efímer per a 80.000 persones que s’organitza als EUA, el mateix festival on el David havia viatjat i decidit canviar de vida i implicar- se a Calidos”. Loophole és un projecte que van presentar amb escasses esperances de ser escollits. No pas perquè dubtessin del seu talent sinó perquè “hi ha milers d’artistes d’arreu del món que volen fer-se un lloc en aquest icònic festival”, explica Giribet. “Finalment ens van seleccionar i va ser una experiència fascinant”. 

En una època en què sembla que anem de cap al col·lapse gràcies, en part, a un mal ús de les tecnologies que nosaltres mateixos hem desenvolupat, hi ha artistes que ens ensenyen, dia rere dia, que una altra utilitat és possible.