Ponts: connexions fonamentals

Al llarg de la història, els ponts han suposat una construcció de luxe perquè han permès estalviar temps –hores o fins i tot dies en l’antiguitat– a l’hora de transportar queviures, mercaderies o completar viatges entre diferents poblacions. L’evolució d’aquestes infraestructures ha anat vinculada a la de la humanitat, fins al punt que representen una expressió de l’enginyeria humana i, alhora, són un símbol identitari de ciutats d’arreu del món. Això és el que vol reivindicar l’enginyer Carlos Polimón, que ens convida a passejar pel centenar de ponts imprescindibles de l’Estat en el seu últim llibre. També coneixem part de la història dels principals ponts que han permès connectar els dos marges del riu Segre a Lleida.

"Crec que és fonamental entendre tant el valor patrimonial com la utilitat que tenen els ponts en la nostra vida. Malauradament, sols som conscients d’aquestes construccions quan fallen i trastoquen el nostre dia a dia, i crec que també és bo entendre la importància de mantenir-les i dotar-les de recursos. En molts llocs, el pont és l’obra més antiga de la regió. Si pensem en els ponts romans, és estrany que no tinguin més de 1.800 anys, mentre que alguns dels medievals en tenen més de 800. Hi ha molt poques edificacions –i totes solen ser obres civils– que resisteixin tant. Només algunes catedrals poden igualar aquesta longevitat. Com no intentar que es valori aquestes construccions si són vestigis únics de les societats que les van construir i de la nostra història?”

És una de les reflexions que fa l’experimentat enginyer Carlos Polimón (Madrid, 1974), que defensa que un pont, a banda d’una obra d’enginyeria, és una expressió de l’enginy humà que connecta paisatges, ciutats i èpoques. Polimón ens convida a descobrir l’essència d’aquestes infraestructures amb el seu llibre De puentes por España. Un paseo por 100 imprescindibles. La publicació, editada per geoPlaneta, dona continuïtat a la difusió que l’autor fa a les xarxes socials, sobretot a l’actual X, o a la ràdio. 

Els 100

L’autor es basa en tres criteris fonamentals per seleccionar el centenar de ponts que connecten cada pàgina del seu llibre. El primer és que puguin visitar-se, sigui perquè pots estar-hi o bé perquè hi ha un lloc pròxim des d’on admirar-los. “No en podia proposar cap que no complís aquest requisit i, per això, vaig anar personalment a cadascun dels cent per comprovar-ho”, diu Polimón. El segon criteri respon a la voluntat de confeccionar una mostra de tot Espanya. “No he pogut incloure representants de totes les províncies tal com desitjaria, però sí que estan representades totes les comunitats autònomes”, indica. Finalment, impera un propòsit personal de l’autor: que el llibre es pogués llegir sencer des del sofà de casa, que fos didàctic, a més d’una invitació al viatge. “Cada infraestructura que s’inclou en el llibre vol expressar una idea. He pretès que totes les temàtiques fossin accessibles per a qualsevol persona, independentment del seu coneixement previ sobre la matèria”, comenta. 

L’enginyer ens proposa un passeig per diferenciar les tipologies de ponts i ser capaços d’identificar-ne el tipus de construcció i el període en què van sorgir, així com les seves parts més rellevants. Viatgem, primer, fins a la terra de Trives a Ourense, on se situa un dels ponts romans més ben conservats: el del riu Bibei, que encara s’utilitza a la carretera OU-636. El seu origen es remunta al segle II, fruit de l’evolució i l’optimització de les formes des dels temps de la república. Pertany a la històrica Via Nova que unia l’itinerari muntanyós entre Astorga i Braga. Els seus arcs de mig punt representen la corba romana per excel·lència, la forma estructural que va permetre construir milers d’obres arreu del Mediterrani amb seguretat. 

El seu paper en la història

A Torquemada, a vint minuts de Palència (Castella i Lleó), va néixer Catalina d’Àustria, filla de Joana I, quan aquesta transportava el fèretre del seu espòs Felip I de Castella, també anomenat “el Bell”. Aquest fet històric va tenir lloc en aquest poble gràcies al seu magnífic pont, pas obligat del riu Pisuerga en el camí de Burgos a Palència i a Valladolid, valora Polimón. L’obra ha sofert múltiples reconstruccions al llarg de la seva història. Està estructurat en dos alineacions rectes, tot i que entre elles se situa un traçat singular, un dels seus trets distintius, juntament amb el seu catàleg d’intervencions, que ens evoquen els ponts medievals del gòtic o del segle XVI i posteriors. 

Els supervivents

Les riuades, el vent, el terreny, els conflictes bèl·lics o la mateixa modernitat són part dels motius que han fet que molts ponts s’hagin destruït o bé desaparegut. El pont de Còrdova és una construcció majestuosa que se situa sobre el meandre del riu Guadalquivir, al qual s’ha enfrontat durant tota la seva història. De fet, no queda rastre de la suposada construcció original romana i la varietat i diferències dels seus elements arquitectònics indiquen també que és una obra que s’ha refet en múltiples ocasions, fet del qual es té constància des de l’època islàmica, segons recull l’autor. Amb tot, i com cada pont antic, és un autèntic supervivent. 

Rècord

El pont de la badia de Cadis és el més longeu de l’Estat amb 3.092 metres tot, i com cada pont antic, és un autèntic supervivent. Rècord L’autor del llibre ens recorda que Espanya no és un país de grans estructures, però sí d’obres complexes i innovadores. A tall d’exemple, sobre la badia de Cadis s’aixeca el pont amb major longitud entre els seus dos extrems de l’Estat (3092 metres). Una altra distància singular d’aquesta obra és el mig quilòmetre –540 metres per ser concrets– que hi ha entre les seves torres atirantades. L’obra té el segell de l’enginyer Javier Manterola (recordeu el nom perquè després en parlarem). 

En aquesta secció cal destacar també l’estructura penjant de Portugalete, a l’entrada de la ria de Bilbao, el primer pont transbordador del món (imatge de portada del reportatge). Conegut oficialment com a Pont de Biscaia, es tracta d’una obra reconeguda com a Patrimoni Mundial per la Unesco que data de finals del segle XIX. El seu propòsit: salvar la distància d’un costat a l’altre de ria, sense ocupar espai a l’aigua per facilitar el pas d’embarcacions. Va ser obra de l’arquitecte espanyol Alberto de Palacio i de l’empresari especialista en cables i estructures penjants Ferdinand Arnodin. La seva idea es va replicar arreu del món. 

Ciutat i paisatge

L’autor del llibre recorda que els ponts han estat històricament els punts d’accés a les ciutats, tot i que solien quedar extramurs. Però amb l’ampliació dels límits de les poblacions, aquestes infraestructures van començar a integrar-se en la trama urbana. Durant el segle XX i l’actual és quan més modificacions han experimentat. Polimón valora també que els ponts són capaços de generar el seu propi paisatge, impactar en l’entorn o conduir-nos a espais naturals d’interès. Un exemple és el pont medieval sobre el riu Sella a Cangas de Onís (Astúries). 

Singulars i nous enfocaments

Hi ha ponts que han escapat de les catalogacions habituals i esdevenen especials per ser vestigis d’una època anterior o pel seu esperit innovador, entre altres. Polimón posa exemples com l’únic pont penjant original del segle XIX que queda en peu a l’Estat. Es tracta del que se situa a Jánovas (Osca), que manté els cables originals del 1881. 

D’altra banda, en l’últim segle, els materials constructius permeten reflectir amb més força els valors i canvis en la societat. La Salve, el primer pont atirantat d’Espanya, se situa sobre la ria de Bilbao i sota l’obra decorativa Arcos rojos. Al costat del museu Guggenheim, dona identitat a aquesta part de la ciutat basca. Un altre dels aspectes que ens facilita el llibre és la diferenciació entre ponts i aqüeductes.

Lleida, ciutat de ponts

Malgrat que les comarques lleidatanes no tenen representant en el llibre de l’enginyer, Polimón diu que coneix bé "els ponts de Lleida i l’esplèndid passeig pel Segre fins al parc de la Mitjana. M’agradaria destacar el notable pont atirantat de Príncep de Viana, que és una bona obra del gran enginyer Javier Manterola” (de qui hem fet menció anteriorment). 

De fet, va estar a punt d’entrar en el llibre per la seva vàlua, però finalment no va poder ser per criteris diversos, comenta l’autor. Es tracta d’una infraestructura inaugurada l’abril de l’any 2010 que ha modificat l’skyline de la ciutat en el segle XXI, afavorint la connexió entre l’estació de tren i el barri de Cappont. Té gairebé 200 metres de longitud i més de 7.000 tones de pes, permetent el pas de vianants i vehicles per travessar el riu Segre. 

En canvi, l’anomenat pont Vell és un exercici de resiliència de la ciutat per tal de mantenir una connexió entre els dos marges del riu en un lloc on les estructures predecessores van acabar desapareixent per factors com riuades, conflictes bèl·lics o altres. Com a exemple, la riuada de 1907 va destruir la meitat del pont dissenyat per Julio de Saracíbar. El pont que es va construir per substituir l’anterior, dissenyat per Josep Bores, va ser destruït el 1938 durant la Guerra Civil. L’actual estructura data de principis dels anys 40 i va ser ideada per Amalio Hidalgo, Jacinto Julio i el lleidatà Victoriano Muñoz, havent resistit la riuada de 1982.

Finalment, Polimón valora també el pont del ferrocarril i, en la demarcació, les passarel·les i ponts penjants dels anys 80 sobre el Segre a l’Alt Urgell (Reula, Bassella, Peramola i Fígols) de l’enginyer Leonardo Fernández Troyano.