El caràcter de la muntanya
Treball periodístic al Pirineu de Pere Pons i Laia Masip, personatges de la novel·la 'A boca de fosc', de Juan Cal
Despoblament. Els joves marxen d’aquí dalt quan tenen un fill per apropar-se a serveis com l’escola, el banc o l’hospital. - FOTOS DE LAIA MASIP
Quan el Carles Gené va llegir el manuscrit del que finalment seria la novel·la A boca de fosc per tal de fer la fotografia de la portada del llibre, es va sentir fascinat per un dels personatges: la fotògrafa Laia Masip. Segons el retrat que li fa el Pere Pons, el periodista al qual acompanya per al reportatge sobre el crim de Casa Peguera, de Juberri, a la vall Farrera. El Pere ha reservat al Nadalet de Tírvia. Era la fonda més propera al poble on s’havia produït la tragèdia. Dos habitacions individuals, a mitja pensió, per a ell i per a la Laia Masip, la fotògrafa que li han posat al diari per tal de completar la feina gràfica del reportatge, tan important com el text que haurà d’escriure ell. Han pujat junts. Ella ha vingut de Barcelona fins a Lleida amb l’Avant i des d’allí han sortit en el cotxe d’ell, un Volkswagen escarabat, ja una mica vell, color groc rovell d’ou, fins al Pirineu...
L’equip. El periodista Pere Pons i la fotògrafa Laia Masip són els encarregats del reportatge sobre el crim de casa Peguera
La Laia és jove, tot just ha acabat els estudis de comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra –i un màster de fotoperiodisme a l’Autònoma– i té un aire de superioritat i aquell posat que caracteritza els joves d’esquerres de la seva generació. Cabell llarg, amb un serrell tallat recte, faldilla llarga i leggings, samarreta i una caçadora texana a sobre. Lluitadora urbana versió barricada. Com si fos una redactora de La Directa. Segur que pertany al grup de periodistes Ramon Barnils, s’hi jugaria un pèsol. I arriba a la professió convençuda que tots els periodistes de més edat, els vells com ell, són una colla de mesells –o quelcom pitjor– que han perdut la capacitat de lluitar per totes les causes que encara li queda per guanyar al veritable periodisme alternatiu. “Això serà molt dur”, pensa ell mentre engega el cotxe.
El viatge. Amb un cotxe ja una mica vell, el Pere i la Laia pugen junts des de Lleida fins al Pirineu.
Aquell primer dia van pujar fins a Juberri per fer-se una idea de com era aquell món on s’havia forjat la tragèdia de casa Peguera. La casa era una construcció aïllada, situada a la sortida del poble en direcció a la coma de Farrera. Vista de lluny tenia l’aspecte robust d’una masia fortificada. A mesura que s’apropaven, es podria comprovar que en realitat eren diverses construccions. A l’entrada, un mur voltava l’era que permetia el pas cap a la casa principal, que no era ni de bon tros la part més imponent del conjunt. Un paller gairebé dues vegades més gran que la casa presidia l’entrada i al seu costat una quadra per als animals petits i una mica més al fons un llenyer gairebé tan gran com el paller. A la dreta, l’habitatge amb dues plantes i les golfes sota teulada. (...) fora, al pati, un tractor amb pala excavadora, un cotxe tot terreny amb remolc, de color blanc, i un altre més petit, també amb tracció a les quatre rodes. (...)
El lloc. Diverses construccions formaven l’escenari on s’havia forjat la tragèdia de casa Peguera
La Laia va pujar al mur i va entrar al batedor, perquè al Pallars l’era és tot el conjunt que inclou el batedor, la cort i el paller annex a la casa, mentre que el corral, on també es guarden els fems que serviran per adobar els camps, és lluny de la casa, sovint a la part més solada del poble. Des d’allí va intentar captar l’esperit del lloc. Al Pere li feia gràcia que aquella jove fotògrafa volgués distanciar-se del crim, evitant les fotografies més morboses de les restes de sang o de les cintes de la policia que encara encerclaven les restes del delicte. Preferia copsar l’ànima de la casa: l’encavallada de bigues del paller, les eines antigues amuntegades amb ordre a sota cobert; els bancs de fusta fets per algun avantpassat ves a saber quants anys abans, els restos de geranis que començaven a brotar després d’un hivern interminable (...).
Despoblament. Els joves marxen d’aquí dalt quan tenen un fill per apropar-se a serveis com l’escola, el banc o l’hospital.
Totes les cases que encara sobreviuen actives presenten un aspecte de deixalleria desordenada, com si hi visqués algú que pateix la síndrome de Diògenes. Restes de materials de construcció arrambats de qualsevol manera, com si els haguessin oblidat en acabar l’obra; fustes i palets esperant que algú les convertís en material combustible; caixes de vins i de licors que certificaven un consum generós d’alcohol. Mentre la Laia feia una mena d’inventari de la ruïna del poble de Juberri, amb un munt de cases caigudes, unes per la guerra (encara tan present en l’imaginari local) i altres per la misèria, el Pere intentava imaginar com era la vida d’una parella jove allà dalt. La majoria s’havien rendit, havien decidit anarse’n, encara que fos a Rialp o a Sort, per tenir l’escola a prop dels nens l’hospital i el banc. És que aquí dalt no hi ha res i la gent comença a tirar avall així que tenen el primer fill. Van fer la resta de l’excursió a peu i l’esforç no va ser endebades perquè la Laia va aprofitar aquell paisatge planer i humanitzat entremig de muntanyes per fer unes fotografies molt evocadores, segons li va confessar.
Paisatge. La muntanya presideix el trajecte de periodista i fotògrafa, que aprofita per capturar unes instantànies molt evocadores.
Van pujar al Patrol, que semblava una versió enllaunada de l’abocador d’escombraries del cap del poble. Hi havia de tot: recipients d’oli per a motor, bidons de benzina buits de color vermell cridaner; sacs de pinso utilitzats com a catifa per al terra del cotxe; bastons per al bestiar i pols, molta pols. Van seure com van poder: el Pere es va posar al darrere i va deixar que la Laia s’assegués al costat del conductor perquè pogués fer fotos i demanar de parar el cotxe cada cop que veiés alguna cosa interessant i que valgués la pena de retratar (...).
Naturalesa. La gegantina muntanya de l’Orri o la força de l’aigua són presents en aquest territori salvatge
La Laia feia fotos sense parar, captivada per aquell ambient d’artistes enfeinats, de gent intel·ligent que comparteix espai cultural, ambient i angoixes creatives. Ella voldria passar una temporada en un lloc així, fent fotos sense presses; perdre’s pels boscos i tornar amb la càmera carregada d’arbres, de troncs morts, de líquens, d’arrels.
Al fons, cap al sud, la muntanya de l’Orri, gegantina, protegint i projectant la seva ombra sobre tot aquell territori salvatge. L’única presència humana visible era el poble de Montenartró, una petita taca de gris en mig de tantes tonalitats del verd. Torres d’alta tensió dibuixaven línies imaginàries que trencaven la muntanya en solcs profunds com ferides. D’allí havia sortit la modernització industrial del país, deia orgullós el Josep als seus convidats. La Laia es feia un tip de fer fotos. Quan la primavera comença, el color grisenc dels arbres de fulla caduca contrasta amb el verd intens de les coníferes. El verd lleuger i primerenc comença a insinuar-se a les parts fondes de la vall, entre els xops i els àlbers, que recuperen la seva vestimenta. (...)
La Laia s’havia quedat a l’habitació organitzant carpetes de fotos i preparant el material per anar destriant tot allò que no li serviria per al reportatge. Volia una barreja entre imatges humanes, personals i paisatges que demostressin la dificultat de viure en aquelles contrades. (...)
–Què nena, t’ha agradat (el Pla de Nègua)? Hi ha uns quants llocs com aquest al Pallars. Només cal deixar- se endur per la força de la natura. Te’n faré una llista i podries fer un llibre preciós sobre el paper de les dones des de temps immemorial. Et faries d’or. Ja veuràs com les bruixes triomfen de nou. Tot torna.
–El cert és que m’ha agradat molt, però de nena res, gràcies. Seria molt bona idea fer un treball sobre les dones: bruixes, metzineres, sanadores i sàvies en general. Si pogués passar una temporada al CAN de Farrera, seria el projecte que endegaria. Ha estat una experiència màgica pujar fins aquest lloc. He sentit la força de la muntanya dins meu.
La força tel·lúrica del Pirineu. Aquest era el titular que havien triat a la redacció del suplement per encapçalar el reportatge sobre el fratricidi. La muntanya i les dificultats de la vida en un país tan dur. Al Pere li va agradar. Li acabaven de passar en PDF les galerades del reportatge –vint pàgines de text amb una dotzena de fotos d’altíssima qualitat de la Laia Masip. De sobte va tenir una punxada d’enveja, però també d’admiració, en veure que d’aquell reportatge, sense cap mena de dubte, el millor serien les imatges. (...)
Malgrat que eren en color, però intenses i molt contrastades, gairebé monocromàtiques, tenien una retirada als paisatges en blanc i negre de Sebastiao Salgado, l’extraordinari fotògraf dels deserts brasilers. Aquí, el paisatge també traspuava sentiment, dolor, intensitat, feina, dedicació i tradició. Res era dolç i mengívol. La muntanya és dura i les fotos de la Laia ho demostraven a bastament.
'A boca de fosc'
Aquest text està format per fragments de la novel·la A boca de fosc, de Juan Cal, editada per Pagès en la seva col·lecció Lo Marraco Negre.
A boca de fosc
Carles Gené Sisó, un creador captivat pel personatge de la Laia
Carles Gené Sisó (Lleida, 1956). Va fer de corresponsal, de fotògraf de SEGRE i de periodista, productor i cap de realització d’Esports a TV3. A Mediapro va fer realitzacions esportives i va encapçalar projectes com el de Medialuso i la posada en marxa de diverses cadenes de televisió a Portugal i Espanya; va ser cap de realització del Canal Olímpic de Barcelona 92. Després, a Veranda va produir projectes com Polònia i Crackòvia i la sèrie Gran Nord, amb el Pirineu occidental com a protagonista principal. Ara és soci de Mainera, una productora audiovisual amb seu a Barcelona, tot i tenir nom de pic pallarès.
