Acusats!

Las residencias, que han estado en el punto de mira desde el inicio de la crisis sanitaria, han tenido que hacer frente al fuerte golpe que ha asestado el coronavirus en la población de la tercera edad. Josep Vila Miravent, psicólogo especialista en gerontología, explica cómo se han adaptado los centros residenciales a su nueva normalidad.

Molts professionals ens sentim acusats de negligència i se’ns responsabilitza de la mort de tantes i tantes persones grans en residències, més de 4.000 a Catalunya, segons les dades oficials. Sóc psicòleg, especialista en gerontologia, i des de l’any 1990 treballo en el sector de les residències per a gent gran. Volia compartir la meva vivència, des de dins d’una residència fortament colpejada pel covid-19.

Una tempesta de foc és un fenomen de la natura que es pot produir en un incendi de grans proporcions. La virulència de l’incendi genera unes circums-tàncies i crea unes condicions que augmenten, encara més, la seva capacitat destructiva. Vull usar aquesta metàfora per explicar la vivència de la pandèmia, fent mans i mànigues per aturar un foc insaciable; i ho hem fet amb unes quantes mànegues i molta professionalitat.

Primer de tot, cal clarificar que la xarxa de residències assistides i centres de dia són recursos públics i privats especialitzats a atendre la dependència i la fragilitat. Complim una missió i som necessaris en aquesta societat. Portem dècades treballant perquè siguin espais per viure-hi i no hospitals de convalescència o asils de beneficència. Formem part d’un model d’atenció a les persones amb dependència que el coronavirus ha fet visible i ha fet emergir moltes de les mancances que aquest model ja tenia molt abans de la pandèmia. Abans, quan tot anava suposadament bé, érem invisibles. Ara som visibles i, per tant, tenim l’oportunitat de corregir les mancances del model; si la societat ho exigeix i la política ho fa possible.

Per definició, la residència assistida constitueix el nou domicili de la persona gran i, per tant, l’ingrés s’ha d’entendre com un canvi de domicili sense que es vegin afectats els seus drets, ni l’accessibilitat als serveis comunitaris, com per exemple, l’atenció sanitària. El model estableix que l’atenció sanitària d’aquestes persones es garantirà fent la coordinació amb els seus CAP (centre d’assistència primària), hospitals i centres sociosanitaris de referència.

Com en una tempesta de foc, seguiré els cinc moments que precipiten el desastre:

Primer, comença un incendi de grans proporcions.

Ara ja sabem que quan es decreta el tancament a totes les persones externes a l’establiment residencial, principalment a les famílies, la pandèmia ja està en fase d’expansió comunitària. La probabilitat que el virus hagi entrat a l’establiment és molt alta però no hi ha cap manera de saber-ho fins que no es manifesti el primer cas. I quan això passa, en realitat el nombre de persones infectades tant entre les persones grans com entre el personal treballador és molt més gran del que es pot identificar amb les persones simptomàtiques. L’incendi ja ha començat, en qüestió d’una setmana, tindrem totes les condicions que generen la tempesta de foc.

Primera condició: la capa d’aire superior es torna extremadament calenta i puja ràpidament.

La coordinació sanitària, és a dir, l’accessibilitat als serveis sanitaris de referència no es va produir. El personal mèdic i d’infermeria dels cap tenien instruccions de no desplaçar-se a les residències i només oferien indicacions telefòniques del procediment a seguir quan es detectava un cas. Els hospitals no acceptaven persones grans i els centres sociosanitaris no tenien places disponibles per a fer les derivacions necessàries de les persones amb simptomatologia. En aquelles primeres dues setmanes, no hi havia proves per a detectar persones positives, ni teníem el material de protecció necessari per a treballar. En una setmana, les baixes del personal es multipliquen, entre aquestes, les baixes de professionals claus com el personal mèdic i d’infermeria, la coordinació assistencial de la residència, la treballadora social, entre molts altres. Professionals difícils de suplir en qüestió d’hores. Els que quedem, deixem els nostres rols professionals i ens organitzem per garantir l’atenció de les activitats bàsiques de la vida diària. La direcció del centre aconsegueix contractar nou personal, principalment personal auxiliar gerocultor. Professionals que, tot i la por a infectar-se, vénen a treballar. La limitació a superar entre tots és que no coneixen les persones grans i no hi tenen vincles com el del personal que s’ha hagut d’agafar la baixa.

Segona condició: l’aire fred que es troba al nivell del sòl en l’àrea circumdant s’afanya a ocupar el buit deixat per l’aire en ascens.

L’emergència sanitària ens obliga a la priorització: primer és la infecció, i si ens queda temps, ens ocuparem d’altres temes. Estem obligats a complir criteris, protocols i procediments definits per salut per ocupar-nos de baixar la càrrega viral, de sectoritzar la residència per disminuir contagis, d’aconseguir material de protecció, d’aconseguir proves per saber qui està infectat. Constatem que el virus actua amb molta més rapidesa del que ens diuen. Hi ha persones simptomàtiques que no sabem si són positives; quan arriben les proves, hi ha persones positives que són asimptomàtics però que cal tractar com a malaltes, i observem amb horror que es pot passar de tenir símptomes lleus a la mort en 48 hores. De fet, la residència atén moltes persones amb alta dependència, pluripatologia i alta fragilitat; i per tant molt vulnerables a aquest virus.

Tercera condició: en ocupar-se el buit, es creen forts vents que ventilen més les flames en proveir-les d’oxigen.

Però no podem deixar de banda altres temes igual d’importants que els protocols sanitaris no contemplen. Les persones no som únicament salut física. Sempre hem defensat el dret a la salut completa: la física, la psicològica i la social sense haver de prioritzar. Les persones són tot en una, i ens demanen que ens n’ocupem de totes. A més, sabem que una bona salut psicològica i social fa més robusta la física.

Per tant, ens organitzem per acompanyar, tant a les persones grans com al personal, en la gran incertesa i desconcert de l’experiència. S’han de fer canvis d’habitacions sobtats, i ens obliguen a mantenir les persones grans tot el dia a les seves habitacions. La privació de vincles, de relació social i d’estímuls per ocupar llargues hores d’aïllament, impacta en els nivells de benestar emocional. Observem com les persones amb deteriorament cognitiu, també dit demència (que són la majoria dels nostres usuaris) s’entristeixen, manifesten por, no entenen per què no vénen els seus familiars, no poden complir per si sols les instruccions d’usar mascareta en tot moment i mantenir la distància física entre persones, alguns deixen de menjar, altres pateixen síndromes confusionals...

Quarta i última condició: en proveir les flames d’oxigen, es crea una tempesta de foc que s’autoalimenta.

El dol i la mort sempre han format part del nostre encàrrec professional. En sabem, i n’experimentem continuadament, com no pot ser d’una altra manera, en un recurs pensat per al final de la vida. Però el protocol de salut només establia la impossibilitat que les famílies poguessin entrar sota cap circumstància. Així que ens manquen les famílies que garanteixen un afecte i uns vincles que els professionals no podem substituir. El dol i la mort necessiten els vincles i del consol dels altres. Ens organitzem per oferir diferents nivells de comunicació amb les famílies. La comunicació entre ells i l’accés a la informació sobre l’estat de salut del seu familiar. S’organitza un sistema de videotrucades que compensa el fet de no poder fer visites. Però la immensa majoria d’usuaris no disposa de telèfons intel·ligents, atès el fet que s’havia considerat que en ser grans i patir demència no se’n podrien beneficiar. I és cert que cal un acompanyament individualitzat, però amb suport, aquesta tecnologia és igualment útil. A l’inici no disposem de tots els telèfons que necessitem, però se’n compren més per garantir aquesta comunicació. Pel que fa a l’accés a la informació sobre l’estat de salut, la complexitat és molt més alta. Només la pot proporcionar un informador reconegut i validat pels seus coneixements, és a dir, personal mèdic i d’infermeria. Però van desbordats, i a l’altra banda de la línia hi ha famílies angoixades que es desesperen. Algunes exigeixen informació diària de la situació dels seus familiars i ràpidament fan acusacions de desinformació.

Ara escoltem amb perplexitat una crítica generalitzada i un descrèdit d’aquest sector. Les denúncies a la fiscalia no paren d’augmentar. Segons llegeixo als mitjans de comunicació, ja hi ha 32 investigacions penals en marxa. Qüestionats des de l’inici, la realitat és que ens vàrem quedar sols fent d’escuts humans per salvar vides, sense els recursos adequats.

No em puc imaginar un pitjor lloc de treball que la direcció d’una residència per a gent gran en plena pandèmia. Vull donar tot el meu reconeixement a les direccions, a les coordinacions assistencials i als professionals de les residències assistides de gent gran que han estat al peu del canó, que han acceptat el risc d’infecció com un risc de la seva professió i que, paradoxalment, ara són aquests mateixos professionals els que han de donar explicacions i assumir responsabilitat per tantes i tantes hectàrees cremades en aquesta tempesta de foc.