El vermut

Per Amargant

i especiat, com aquest que m’estic prenent al mig d’una assolellada rambla de Ferran a les dotze del migdia, m’agrada el vermut. En faig un glop i, mentre tanco els ulls, m’esclata a la boca tota la potència de l’alcohol i les mil reminiscències de les herbes, arrels, flors, espècies i fruites, que diuen els entesos que porta aquest nèctar de deus.

Les meves amigues arriben tard, com sempre. O potser sóc jo que arribo massa d’hora, per disfrutar del ritual en solitari, perquè res interrompi aquest moment sagrat. Sempre somric quan recordo aquella anècdota de fa tants anys... segur que avui també em demanen que els l’expliqui i tornarem a riure com el primer dia.

Fa uns quants anys, era en aquest mateix lloc, també amb un vermut al davant. Estava sola i se’m va acostar un paio que era molt pesat. Cada diumenge, tot i que sabia que em reuniria amb les meves amigues, s’atansava a poc a poc, com un ratolí. “Puc seure?”, diria. O “Està sola?” i s’asseuria igual tant si li deia que sí com que no.

Em tirava alguna floreta rància sense gosar ni mirar-me als ulls i m’amargava l’estona que faltava perquè arribessin les meves amigues. Però aquell dia, potser els efluvis del vermut em van estimular en excés la imaginació, vaig decidir que l’escarmentaria.

“No es pensi que sóc mal educada, el problema és que no em puc relacionar amb ningú”, li vaig engegar de cop, amb decisió. “Endevino el futur i la gent de seguida m’ho llegeix a la cara. Si els sembla que s’atansen bones notícies, exigeixen detalls. Volen saber quan, com, però sobretot què. Aquella persona els farà cas? Trobaran una feina millor? Com poden aconseguir prou calés per viure de rendes la resta dels seus dies? Però el més terrible de tot es quan creuen que no faig prou bona cara: s’espanten. S’imaginen el pitjor: un accident terrible, la pèrdua d’un ésser estimat o la ruïna econòmica. Els secrets se m’acumulen a dins com si m’omplissin la panxa amb pedres. No, això d’endevinar el futur no és pas cap ganga. La gent fa autèntiques bestieses només perquè diuen que els he mirat malament. Un company de feina es va tancar a casa, va agafar una depressió de cavall i es va penjar de la làmpada del menjador. Un altre se’n van a fer la volta al món en vaixell i encara no ha tornat. No, això meu no és pas cap do, és una condemna, un llast: mirar un home que t’agrada i tenir la certesa que no t’estimarà mai; conèixer una bona persona que morirà per culpa d’una malaltia llarga i dolorosa; haver d’aguantar a la feina un fill de puta sabent que viurà fins als 103 anys fresc com una rosa; veure que a aquella xiqueta que s’acomiada de les amigues l’espera un boig al portal de casa...”

Durant el meu monòleg, l’home s’havia anat escorrent cap a la punta de la cadira i quan vaig acabar es va aixecar molt a poc a poc. Amb prou feines em podia aguantar el riure, però vaig aconseguir dir la frase final sense perdre la compostura: “Per cert, vigili al creuar al carrer, eh? Apa, cuidi’s.” Des d’aquell dia, sempre he pogut assaborir el vermut amb tranquil·litat.