SEGRE
Pedro Sánchez, al Congrés dels Diputats el passat dia 16, després de tornar a ser investit president.

Pedro Sánchez, al Congrés dels Diputats el passat dia 16, després de tornar a ser investit president. - EFE

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Més enllà del soroll actual, provocat per la llei d'amnistia que Sánchez ha pactat amb els independentistes per garantir-se la investidura, la qüestió catalana continua sent un problema que condiciona el bon funcionament de l'estat i la democràcia. En aquest context, tots els escenaris són possibles.

Els endimoniats resultats de les darreres eleccions generals van facilitar que la mal anomenada qüestió catalana, una qüestió que des de ja fa uns quants anys pertorba seriosament la política espanyola, saltés a un decisiu primer pla, ja que aquesta condicionava la formació del govern de l’Estat. Tanmateix, aquest –la investidura– no era l’espai més adequat per resoldre, com sembla que se’ns volia fer creure, un conflicte que és molt més transcendent que el fet de pactar un programa de govern per als propers quatre anys. Una sortida real i duradora al conflicte només es trobarà si els diferents actors estan disposats a renovar el pacte constitucional, que va saltar pels aires amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006. Una renovació que pot obrir la porta a l’autodeterminació o a una solució a l’Estatut fallit. Ara mateix, però, els diferents escenaris on es juga la partida fan impossible (molt difícil?) trobar una solució mínimament satisfactòria per a tothom.

El Partit Popular s’ha deixat atrapar –val a dir que empès per notables personatges del mateix partit– per la radical retòrica nacionalista de Vox. Aquest fet té una molt notable repercussió en l’actual política del partit conservador d’ara i del futur, però també per la bona salut de la democràcia espanyola.En primer lloc, qualsevol intent d’apropament al problema que s’ha generat a Catalunya es veu immediatament avortat. Al senyor Feijóo ja li ha passat unes quantes vegades. Ara mateix, el partit s’ha llançat a una campanya general contra l’amnistia que acabarà sent, és allò que passa sempre, contra Catalunya. Lluny de rectificar, doncs, ensopeguen, entusiàsticament, amb la mateix pedra altra vegada.En segon lloc, aquesta aliança –PP-Vox– fa impossible qualsevol acord del partit conservador amb cap altra força política, malgrat les coincidències que pugui tenir en moltes altres qüestions. Això tampoc és bo per a ningú.En tercer lloc, tal com hem vist aquests darrers dies, l’aliança amb Vox ha obert l’espai conservador a grups i gent descaradament feixistes. Una molt mala companyia, ja que aparta els conservadors del centre polític i contribueix de manera important al guerracivilisme que sembla imposar-se entre alguns sectors de la societat espanyola, però també catalana.D’altra banda, sense la necessitat de l’ajuda de Vox, el PP ja fa temps que està utilitzant descaradament aquelles institucions de l’Estat on exerceix una influència certa a favor dels seus posicionaments polítics partidistes. Una manera perfectament descriptible d’erosionar el valor de la Constitució com a norma de convivència i bon govern.

Els acords de Junts i d’ERC amb el PSOE poden ser unes bones pistes d’aterratge per tornar a la política real, de moment a nivell espanyol. Però el passat potser pesa encara massa com perquè el canvi de rumb sigui fàcil i no s’acabi perdent en el laberint processista. La tenaç competència entre els dos partits independentistes majoritaris ho pot acabar de complicar encara més. El soroll a les xarxes no és de molta ajuda, ben al contrari. El món independentista ha viscut fascinat per l’espectacular creixement i per la gran capacitat de mobilització que va tenir durant la segona dècada del segle XXI. Fins al punt que encara hi ha gent –és difícil saber si molta, però sí que és molt visible a les xarxes– que no ha entès per què no es va aconseguir l’objectiu l’octubre del 2017, ni per què no es reactiva –amb un clic?– aquell feliç moment. Tanmateix, sobre el projecte independentista pesa la terrible sentencia que el president Pujol va dictar en el llibre-conversa amb Vicenç Villatoro: “El resultat d’aquesta confrontació [del Procés] ha estat dolent per a uns i altres. S’ha comprovat que ara l’independentisme no és prou fort per aconseguir la independència, però sí per crear un problema molt seriós a Espanya.” No seria sorprenent que alguns només es quedessin amb l’última frase de Pujol i que esperin que el “problema molt seriós” acabi provocant una crisi de l’Estat espanyol. Un col·lapse de tals proporcions que els permeti abandonar un vaixell que s’enfonsa. De fet, si hom para atenció a alguns dels tremebunds discursos d’aquestes darreres setmanes, sembla que ens hi apropem. No hi ha cap garantia, però, que la barca que ens ha de portar a Ítaca aquesta vegada sí que estigui a punt.D’altra banda, els signants dels darrers pactes no han deixat entendre si estan d’acord amb la primera part de l’afirmació del vell president sobre la debilitat, ara mateix, de l’opció independentista que defensen. Intentar amagar aquesta debilitat darrera d’uns acords que s’han qualificat d’històrics no fa si no allargar, encara més, el món dels malentesos en el qual hem viscut i vivim des de fa uns quants anys. Per fer història, és a dir, per acordar unes decisions que tinguin durada en el temps i que, per tant, acabin sent transcendents per al país –de Catalunya i d’Espanya– es necessita alguna cosa més que un pacte d’investidura. I això ara mateix no sembla pas viable. De fet, el PP també està atrapat per la sentència pujolista, lleugerament modificada si es vol: no és capaç d’oferir una solució al problema català però pot entorpir seriosament la política espanyola.

És difícil que el PSOE es pugui desempallegar de l’acusació que si ha fet concessions als independentistes catalans ha estat perquè necessitava els seus vots per envestir Pedro Sánchez cap de govern. Aquesta asseveració –i desconfiança– es fonamenta en dues evidències. En primer lloc, tot allò que ara s’ha pactat no només no figurava en el programa electoral socialista, sinó que es va dir que no es faria mai. En segon lloc, els socialistes no tenen –o no han defensat decididament– un programa sobre Catalunya ni com afrontar (i resoldre) la suposada plurinacionalitat d’Espanya, més enllà d’algun vell i oblidat paper, com ara la “declaració de Granada”. I com que aquest programa no existeix, la investidura no s’ha discutit prenent-lo com a referent, que és allò que tocava, sinó que ha estat condicionada per les exigències dels partits independentistes.Es pot contraargumentar que el PSOE sí que té un pla per a Catalunya, un pla que ve aplicant des de la moció de censura que va descavalcar Mariano Rajoy: relaxar la política catalana i, per extensió, el conjunt de la societat catalana. Cal reconèixer que ho ha fet amb un cert èxit. Un èxit, d’altra banda, corroborat pel fet que els seus crítics no han estat capaços d’oferir una política alternativa, com no sigui mantenir obert el conflicte i, per tant, les tensions que tant a nivell català com espanyol aquest genera.Passat l’escalfament provocat per la llei d’amnistia serà quan arribarà el moment decisiu. Aleshores, els socialistes hauran d’explicar quin és el seu projecte. I els independentistes s’hauran d’adonar que el continuat regateig Catalunya-Espanya és del tot insostenible i que s’ha de pactar un marc general i estable. Una qüestió que, òbviament, no té res a veu amb el fet que ara mateix Sánchez necessiti els vots independentistes. Els de molts catalans ja els va obtenir el 23J, val a dir. No hi té res a veure perquè una cosa és el tràmit (important) d’una investidura i una altra, molt més transcendent –històric si es vol dir així–, és pactar un projecte de futur durador.

Escenari 1 Escenari 2 Escenari 3

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking