Llàgrimes per un cavaller

Ahir vaig plorar quan em van comunicar la trista notícia de la mort d’Emili Vicente. Ahir va plorar molta gent quan ho va saber. Perquè l’Emili era un noi que es feia estimar. Educat, amable, sempre amb un somriure tímid a la boca, gran conversador, savi del futbol, excel·lent educador i entrenador, molt familiar i que no va pronunciar mai una mala paraula cap a ningú. Per això és normal que davant d’un cop com aquest fóssim molts els que vesséssim llàgrimes. Perquè l’Emili era tot un cavaller. Ara que tant es parla dels valors de l’esport, l’Emili els representava com ningú. Mai va posar una excusa davant d’una derrota ni es va queixar si l’àrbitre expulsava injustament un dels seus jugadors. “No s’ha de posar l’àrbitre en la tessitura que dubti”, explicava. Vaig compartir moltes hores amb ell i amb Jose Gil i me’n sento molt afortunat.