Mala herba mai mor?

És un dels refranys per excel·lència de la nostra cultura, que atorga a les males herbes, com a concepte genèric, el rol del mal a la terra. Aquelles herbes, aquella vegetació, que surt on ningú l’ha cridat, enmig de cultius, parcs i jardins, que pensem i idealitzem sense aquestes plantes salvatges. Pensem sempre que són dolentes. I la majoria de vegades anem ben encaminats. Algunes irrompen entre els cultius i en poden fer malbé part de la producció.

Diuen els experts que són més nocives que les plagues i les malalties. Perjudici que es multiplica per la resistència que mostren, cada cop més, als herbicides que utilitzem als nostres conreus. 

A vegades, i m’hi incloc, tenim la mala temptació de pensar que els estudiosos i investigadors de casa nostra ho fan només en allò que ens alegra la vista i la butxaca. Ens agrada pensar en les innovacions referents als camps de fruiters, els projectes del 5G Terres de Lleida, l’aprofitament energètic o la gestió de l’aigua, per exemple.

Però hi ha estudis que investiguin les males herbes? Sí. I la seva gènesi és lleidatana. L’any 1992 el doctor Jordi Recasens, amb altres companys, van ser els primers a introduir l’estudi d’aquesta vegetació a les universitats, que es va anar estenent a molts altres centres d’enginyeria agrària. Se’n diu malherbologia, i estudien el seu comportament i afectació en tota mena de cultius, i com arriben noves espècies invasores i sobreviuen al nostre clima. I, és clar, entre d’altres coses també busquen com treure’n profit.

Un dels millors exemples són les mantes vegetals en els camps de conreu, que protegeixen el sòl de l’erosió i afavoreixen la vida de la fauna que ajuda a controlar les diverses plagues. Investigant, des de Lleida podem treure aprenentatge de tot, encara que duguin el malnom de males herbes.

Que mai moren, per cert.