SEGRE

Creado:

Actualizado:

Hola, com va? Tot bé. L’altre dia alguna criatura se’m va enfadar pel titular d’aquest diari arran del meu llibre Catalunya no acaba a la Panadella. Diu així: “Barcelona és una fàbrica d’analfabets existencials.” Tot va ser perfectament recollit pel company Juanjo Ballabriga. Però molestava això? No! A veure, les fàbriques donen feina, bonança, evolució. Sempre he pensat que un gran negoci de present seria muntar una central nuclear de friquis. Com que malbaraten molta energia els fots tots allà dins, ben juntets, a pedalejar. Tindríem llum, o etanol, de per vida. Però, clar, aquest no és el problema. Quin és? La coca de recapte. 

“I hem de tornar a la Catalunya de la coca de recapte”, vaig dir. I aquí sí que la cosa se’n va anar de mare (no sé de qui era la progenitora). Aquest, amics, va ser el drama. Em van acusar de folklorisme. De provincià. D’antiquat. Insípid. Per? Per dir lo de la coca de recapte. Stop. De primer vaig veure que el dèficit de comprensió lectora és de l’alçada de la Pica d’Estats. Perquè, clar, això era una metàfora de la diversitat. Ja saben, una coca de recapte té de tot: pebrot, albergínia, ceba, llonganissa, arengades.. Segur que aquests fills de sa mare (o no) no han conegut mai cap coca de recapte. Mmmmm.. Estan boníssimes! Grans persones les coques de recapte, molt educades i generoses, amb valors. Però, clar, no es pot dir, perquè això és folklorisme. Som menys en això, també. Els sona?

És allò de ramen, sí; escudella, no. I així tot. És bo lo de fora, lo d’aquí, no. I ja passa el que passa. Aquí qualsevol tros de carn amb potes i mitja neurona, o, ei, un xip, o un vegetal, vinguts de París, Pernambuco o Maputo, munta un restaurant de coca de recapte, o del que sigui que sigui català, però que farà passar per no català. I ens el vendrà. I el comprarà tothom. Els cadàvers dels catalans, els primers. I ens explicaran com es fa la coca de recapte. I com se la van inventar. I així tot. Lo propi és impropi: la cuina, la llengua, els presseguers, les caques de gos.. I no podem tenir orgull del que fem perquè l’orgull sempre són els altres. Aquí l’orgull és sinònim de totalitari, ruc, ignorant, provincià.. I l’orgull és el botí, el nyam-nyam. Però, clar, què han de saber els analfabets existencials d’això? Res.

tracking