Habitacions a mil euros

Aquest és un article al revés. Fem-ho així: com una capitomba. Mireu.. el cas és que buscava pis. I no en va trobar. Com que no se’n sortia, va buscar una habitació. I sí, aquí la cosa va aparèixer. Clar, en forma de 400, 600, 700.. fins a 1.200 euros. Aquesta és la no-ficció de la ficció: la bombolla de les habitacions.. Glu, glu, glu. 

A Barcelona la gent paga això: el 2023 el preu mitjà d’una habitació era de 631 euros. Bé, afluixa la bossa per a forats, caus, coves, llodrigueres, llaunes de sardines escabetxades. Ja no hi ha pisos: només habitacions. Aquest és el darrer avenç de la humanitat. Hem desenvolupat una tecnologia neuronal única que tot ho fa petit. Micro, pigmeu, patufet. Aviat veurem habitacions mesurades per micròmetres (milionèsima part d’un metre). Anuncis que diran: “Es lloga habitació d’un micròmetre en una rajola del quadrant nord-est d’una cambra, d’un racó, d’un tuguri, d’una cel·la del barri de Sants. És un niu, estudi, suite, d’un micròmetre. Assolellat, airejat, reformat, edulcorat i amb vistes a un parc de sòcols dels anys setanta. Moltes possibilitats.” Som aquí.. i ara vindrà cap aquí. Lleida, Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, Sort, Massalcoreig, Térmens, la Granadella, Camarasa.. Sí, això també arriba i arribarà amb la força poderosa, indestructible de les coses petites. La formiga, el mosquit, la termita, el grill, la puça obtusa. Som el que no marxa ni amb aiguarràs. Vivim envoltats, encerclats, empresonats, en un país de cadàvers de ciment. Blocs, cases, pisos moribunds des de fa anys. Des de l’altra bombolla. Fantasmes, espectres, zombis. Tot parat. I ara, ve l’altre: els taüts, els nínxols, les caixes de morts. Som entaforats dins. 

Viurem en cementiris. En granges de persones. Els porcs, els vedells, els marsupials atzarosos i ociosos tenen més drets a l’habitatge que els humans (només cal veure les normatives fetes pels professionals de l’encefalograma pla i vacances eternes). Ja ho va escriure profèticament l’API de la poesia immobiliària, el barceloní Joan Margall el 1900: “Sol, solet”: Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre: / el mur hi era humit / però el sol hi era alegre...” El sol micròmetre entrant per la caixa abans de tancar-se definitivament. Perquè, després, Maragall se’n va anar a viure al futur de Barcelona i Catalunya. La gran habitació: “Sia’m la mort una major naixença.”