Barcelona aïllada

El món gira però no avança. “Boira al Canal (de la Mànega), el continent està aïllat”. Així va titular un diari britànic a principis del segle XX. Aquests dies mants mitjans catalans titulen implícitament, mentalment: “Caos a Rodalies de Barcelona, Catalunya està aïllada”. Així és. Sense trens no hi ha res. Com si ho deixessis tot abans d’entrar a la presó. Rodalies és una condemna diària a una vida d’arenga· da dins una llauna sucosa d’oli humà i sense ganes de ser menjada per ningú. La freqüència general de viure sempre amb data de caducitat. Rodalies és un sabotatge quotidià. Un atemptat rutinari contra la dieta de neurones i els estalvis de la paciència. 

Rodalies és la metadona del treballador que no té més droga que fotre’s ferro rovellat per anar i tornar de la feina. Rodalies és un viatge al·lucinogen. Pots veure de tot. Pots sentir l’inimaginable. Pots, de fet, fins i tot no poder fer res. Rodalies és l’explicació diària d’una capital i d’un país dimitits, desnonats. Realment i espiritualment. Hi ha merder perquè hi ha Rodalies. Però si sortiu d’aquí , dels voltants, con· torns, si marxeu del llogarret Rodalies-Barcelona, veureu que el tren de no-Rodalies Barcelona-Manresa-Lleida tarda tres hores... com al segle XIX. I si aneu més enllà, i més cap aquí, hi ha centenars de pobles on no arriben ni els trens projectats des de fa més un d’un segle, ni tampoc el tren de la Bruixa. No hi ha res. Els barcelonins tenen raó i el problema sempre, sempre és de proximitat, de la vora, de tocar de casa... però de la seva. Perquè amb raó, o sense raó, el pobre a la presó. Uns tenen trens que no van. D’altres trens que no existeixen. Empresonats. És la solidaritat de la desesperació. Barcelona i Catalunya connectades per via no-fèrria. Per això, el nacionalisme barceloní es cura viatjant pel país. Bé... no es pot curar perquè no es pot voltar per Catalunya. Potser, el problema, com escrivia el periodista Eugeni Xammar d’aquella Alemanya del 1922, dessagnant-se amb una postguerra eterna que la va dur de patac al nazisme, és que un país on els trens no van és un país en guerra... 2024. Però avui pau i demà glòria. 

Som rics en quilòmetres i quilòmetres d’una xarxa ferroviària, viària, coaxial, neuronal feta d’un material únic. Ja queda menys perquè els diaris titulin: “Boira a la Panadella, Barcelona està aïllada.” La boira és l’única infraestructura que ens quedarà per circular.