Força llimonera

Avui parlarem amb la nostra amiga pera llimonera. Mireu-la. A la campanya del 1957-1958 es van fer a Lleida més de 80 milions de quilos de cireres, peres, préssecs, prunes.. 14 milions van anar a fer un proto-Erasmus i van ser devorades a Europa. I aquí va començar el regnat de la llimonera: tres milions de la nostra adolescent pigada. Petonejada pel sol. Desitjada per la boca. Peggy Sue llimonera va començar seduint Holanda. D’aquí salta a Alemanya; Finlàndia, Suècia; Anglaterra; Àustria; França.. La llimonera no ho va tenir fàcil. A Europa només coneixen la pera Williams que els arribava d’Itàlia, tot i ser originària d’Anglaterra. I les confonien. De fet, alguns dels primers lliuraments de llimonera són etiquetats com a Williams. Però la Williams que no era Williams va acabar agradant. I la Williams va deixar de ser Williams i va ser, com havia de ser, com era: llimonera. Però va estar a punt de no ser així. 

Volien més pera lleidatana, però hi havia un problema: El Juan-Palomisme-de-la-Pell-de-Brau-Frau: Yo me lo guiso, yo me lo como. L’Espanya franquista és onanista i no hi ha exportacions-importacions. Però els lleidatans troben una escletxa geopolítica. Els ianquis volten per Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El Berlín ocupat és un dels símbols més visibles de les cicatrius. Capital de la Guerra Freda. Berlín Oriental. Berlín Occidental. Però les tropes nord-americanes tenen bases arreu d’Alemanya i, clar, també han de menjar. Nyam-nyam. El mercat de Frankfurt el mig ocupen. Aquí, la meitat de la teca serveix per abastir les tropes. Gestió amunt, gestió avall. Mossada per aquí i per allà. Els ianquis es fan càrrec de la importació, del paperam. La pera va ser la repera. I uns i altres es desfan, en plena guerra freda, amb la llimonera.

Ara que fa 80 anys del desembarcament dels nord-americans a Normandia. Ara que, paradoxalment, Europa sembla embarcar-se en aquell passat no lliure del qual ens van alliberar els ianquis. Ara que Europa bàsicament és un estat nacional burocràtic. Ara que Europa fa pam i pipa a aquells pagesos que la van alimentar amb Miss Llimonera. Ara que ens han tocat tant la pera surt de la boca el crit de “Força Lleida”. Potser hem passat de la pera a la pilota. A veure si les coses comencen a anar rodades. A tenir ganes, i gana, de guanyar.