El futur és ser truita
Tenia gana. Vaig dir-li a la truita de patates: vine. I em va fer cas. Va arribar flonja, blanenca, amb un tel de xim-xim, però construïda amb força: la fesomia era de caràcter i el color de sol primaveral. La vaig guaitar amb escepticisme. Acostumat a truites de trumfes rosses, carnals, trencadisses, però orgàniques, truites gaudinianes. Però, oh xiquets, que bona era! Mentre feia “mmm”. Darrere meu hi havia el capità del bar restaurant. Tenia el local arrendat des de feia cinc anys. Sentia la conversa directa a l’orella. Xerrava amb un d’aquells clients diaris que tenen les claus de totes les boques i confidències. Es veu que la cosa va bé. Molta feina. Calcula que en cinc anys pot comprar el negoci. Ha suat molt. Als inicis tot feia aigües. No funcionava. No trobaven el gust de les coses. Però tot va anar canviant. Per què?
Miro el bar i aquest home. I el personal. I tot. I tenen gana. Molta gana. Hi ha una energia nyam-nyam a l’aire. Hi ha una ànima humana que recorda aquella catalana. La que molts hem mamat i tants han abandonat, o venut, o llogat. Les ànimes també es perden, s’acaben. I, sense veure el senyor, el sento en fora de camp. I puc observar com li cauen pessics de suor mentre parla amb el client fidel. No deixa de xerrar i no deixa de feinejar. Ara diu a la cambrera allò, ara s’aixeca per això, ara agafa el telèfon. Un no parar. “Una tortilla para el senyor Ricart para diez personas para mañana.” Trucades i trucades demanant truites com la que m’estic fotent. Però a banda dels problemes dels ous diaris n’hi ha un altre que ja és epidèmic: qui farà les truites?
El nostre home és queixa avinagrat: no troba gent. No volen treballar. I els que venen són problemàtics. Això dit per un català estereotipat tindria totes les hòsties per haver de la dictadura de l’analfabetisme i el Marypoppisme que ens endogala. Ens mana la irrealitat i la ficció, però aquest truiter ja veu de què va la cosa en aquest país tornat detritus. No hi ha gent ni n’hi haurà. Així es va decidir fa anys i panys. Aquests dies comença un dels èxodes clàssics.
Milers i milers de joves catalans es passaran l’estiu anant d’un iglú al Congo fins a una estació orbital a Menorca. Gastar i gastar. No fer res. Bé, sí: viure experiències. Hem construït aquesta indústria del no-res i el no futur. Desitgem que el truiter no li faci això als seus fills. I que tampoc es vengui fins i tot la llengua com hem fet nosaltres. Perquè la truita té més futur que els que, encara, se la poden menjar.
