Robar bicicletes

Les bicicletes ja no són per a l’estiu. Ni per a l’hivern. Cada cop hi ha menys bicicletes arrepenjades a les parets dels pobles. Ara volen. No a l’hiperespai com satèl·lits domèstics. Volen de volar, de rapinyar, de robar. Ja no es pot deixar res fora. Ni dins. No, al mig, tampoc. No sé sumar, ni restar, i no sé si hi ha més robatoris abans que ara. El que sí que sé és que va existir el segle de DCF (deixar les coses fora). No recordo si va ser entre els grecs i els romans. Però un dia va arribar el segle I NPDCF (no poder deixar les coses fora). Ja no deixem ni les bicicletes, ni les cadires de bova, ni els cotxes amb finestres abaixades, ni les portes mig ajustades, ni l’esma d’una migdiada al llit més al fondo.. No es pot deixar res. Perquè alguns es pensen que això és un bufet lliure. Un restaurant internacional gratuït a punt per endur a casa el d’altres cases. Un regal que els pertany de la madrastra natura. Cadena de nit i cadena de dia. El món de les 24 hores encadenades. Internet era això: estacats a casa. Hi ha por on no hi havia por. I hi ha transmissió de cangueli. Pedagogia d’acolloniment. Hi ha una xarxa social que es diu així. Bé, cadascú li diu a la seva manera: intranquil·litat, desconfiança, inquietud, angúnia, recel, preocupació, respecte, temença.. També hem tancat amb pany i forrellat la porta de les nostres vides. No només la de casa. Vivim com espies, agents secrets, investigadors, guàrdies, policies, soldats.. Hi ha una nova llengua: alarmes, càmeres, escopetes, gossos de pituïtària quilomètrica inhalant lladres transvestits de canaris amb certificació de nàpia amb un 85% d’eficàcia.. Sí, ja ens han entrat: els carrers no seran sempre nostres. Ja no ho són. El món de la nit ha passat al dia. Tot capgirat. La llum del sol és amenaça. Qualsevol raig, qualsevol hora és un rossinyol que obre portes. Es roba per robar com qui fa esport de 8 a 9 del matí al gimnàs del costumisme. Es furta el que sigui i, sobretot, és més important l’hòstia que et fotran. L’estomacada, el cop. Hi ha mala llet i hi ha mal. Perquè, parlem clar: de ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut, ens hem escolat a l’aigüera del no-res. Arribarem a justificar, a beneir, a fer burocràcia de subvencions per robar. I els lladres, els delinqüents, el mal, seran models de conducta social. De conduir. Ja queda menys perquè regalem bicicletes perquè els pispes puguin fer exercici mentre ens foten la vida en moviment incandescent. I la vida els hi vagi sobre rodes.. a ells.