2 d’octubre de 2017

L’altre dia mirava el futur. Saltava d’aquí a allà. No tenia només un color. Coloraines. Virolat. Però jo em fixava en un. Se m’escapava. Però el tornava a trobar. Se m’esmunyia de nou. Però ara apareixia allà. I també més enllà. Aquí, aquí.. És capritxós. Saltimbanqui. Una capitomba és el futur. Els nens són una amanida. Tomata, enciam, ceba, olives. Els colors boten. Reboten. Ara tots són una macedònia. Préssec, pinya, poma, síndria.. Mireu. Ara són una coca de recapte. Pebrot, albergínia, arengada, llonganissa.. Ara. Ara no sé què són. N’hi ha tants. A granel. Reg infantil a manta. Soc un regador vigilant l’aigua del demà. Espio la Festa dels Infants de la Noguera. La fa el Consell Comarcal de la Noguera al Monestir de les Avellanes. Hi ha crios per donar i vendre. Bufet lliure. Supermercat. Oferta. Hi ha alguna cosa aquí. No l’enxampo. L’empaito. Res. Ells no paren. Fugen. S’empeguen. S’evaporen. Tornen. Però jo em fixo en una. 

La meua filla Alexandra. Professional de la tombarella. I de l’ara aquí i ara allà. Contorsionista del somrís. Funambulista de la vida de nata i pruna. Zigzagueja amb cames de formiga i cap de zebra. Antenes, periscopi, radar. No s’atura. No l’aturen. La guaito, com puc, com es mou. Balla rock, swing, vals, fox trot. No sé. Ja no la segueixo. Només la intueixo. Es perd i es troba. Es veu i s’esfuma. El temps corre sense rellotge. El temps és algú que ens fa anar com no volem. El temps ens fa accelerar, disminuir. Com aquests xiquets a càmera ràpida. Com aquests pares a càmera lenta. El temps és una aigüera per a tots. 

La meua filla diu que no s’ha acabat. Jo dic que sí que s’ha acabat. Darrere nostre l’esperit dels comtes d’Urgell ens pica l’ullet amb els seus ullassos de sarcòfag etern, passaport cap al més enllà. Som a terra santa sense espai-temps. Terra ferma fèrtil. Assaonada. Algú va dir que això era un cementeri. Comtal, però panteó. No és això. Resurrecció. Darrere de l’1 ve el 2. I després el 3, el 4, el 5... La meua filla va néixer el 2 d’octubre de 2017. La seua història és història. Ella és la història. Perquè darrere l’1 sempre ve el 2. Ho hem dit. I és així. Ella és el demà que ve cagant llets. Com tots aquests xiquets de samfaina existencial. Ells són. Seran. Present continu gana. Gerundi afamat. Ells són el futur. Ells són els que mossegaran. Per molts anys, filla.