Morts que fan viure

a vegades vaig a veure a ma padrí i ma padrina. Són al cementiri. Parlo amb ells. Jo soc molt dels que no hi són perquè un dia no hi seré. I li dic a la meua filla: “El pare un dia no hi serà, filla. Tu, tira, però vine’m a veure.” Tireu. Tots Sants. Cada cop menys gent als cementiris. Cada cop menys morts als cementiris. La mort desapareix de la vida. L’amaguem sense voler-ho dir. Un cementiri potser és un semàfor per als vius. Almenys un dia, uns dies a l’any. A mi m’agraden els morts. I els vaig a veure. I parlo amb ells. Els morts ens diuen coses. Des que va néixer ella xafa els morts. Són els seus morts. I no en sap res. Mentre la meva filla salta les tombes, la meva mare posa els crisantems a terra. Cada any elles són els únics colors d’un cementiri mal pintat de trist. Els morts semblen més abandonats, més inquiets, menys morts. Dalt, la vida, xafant. Sota, la mort, bellugant-se. Podria dir-vos moltes coses del meu cementiri. Allà seré. El cementiri del Tossal té, de moment, 35 tombes. Pedres. Creus. Tres panteons. Sis nínxols. I terra per lliure retallant cossos com si fossin vestits a mida. Quatre xiprers de cop de puny al ventre. Amb una ombra que fa pinya. El terra té set eterna. És un camp de durícies. Les creus, les pedres, els panteons, els nínxols esgarrapats de cagades color típex dels moixons. Mossegades florides, de verdet vegetal, animal. Emmascarades pel fum fumat dels dies. Però l’espectacle de la vida és fora. El cel cau damunt el cementiri. Com una galleda de pintura. Et fa obrir els ulls a la creació que t’ho explica de viva veu. Hi ha cucuts, puputs, pigots verds, xuts, garses, caderneres, merles, rossinyols.. Al Tossal sempre s’ha mirat i escoltat el cel.La meua tomba veu el blau de dalt, el verd de les costes i la sang del Canal d’Urgell. Escolta les mossades del Segre quan baixa afamat i el ball lent de festa major de xops, alzines i rouredes. Sent les sabates de les guineus, conills, llebres, talps, porcs senglars.. I ells són aquí: dins, sota. Xafem morts. Xafem persones que van fer el Canal sense nom. La terra arrugada, abonyegada, geperuda. Sense que es vegi ni la cara, ni la gepa. A tots els portem crisantems per Tots Sants. I parlo amb ells. Dialogo amb els meus morts. Com si fos un miracle. Els morts. Els morts que ens fan viure.