Beure salfumant

Quan sentien el soroll la gent sortia a rebre-la. Alguns disparaven el trabuc per matar aquell cel d’aixeta tancada. D’altres buidaven la casa i omplien l’esperança amb tupines, olles, vasos. Quan la tenien davant molts només podien fer una cosa: agenollar-se i intentar agafar-la amb uns dits tremolosos, nerviosos, amb unes mans que no la podien atrapar. Ella s’esmunyia, corria, zigzaguejava, però feia feliç aquell Oest permanentment trist. El 1862 l’aigua del Canal d’Urgell començava a arribar a les estovalles de terra del gran Urgell. El que portava vida primer va dur mort. L’entollament de les aigües fa néixer bitxos letals: el paludisme. Aquell virus, pandèmia, és un incendi corrent afuat pel desert, per tot el canal fet a pic i pala: sembla un canal paral·lel de foc. La rasa de vida i la rasa de mort. El 70% dels pobles del desert de l’Urgell s’enfonsen a un mar de paludisme. L’aigua és sempre una lliçó: perquè no es pot frenar. És desig, necessitat. A Ponent, al Pirineu, ho sabem. Les riuades de 1907, 1982, les centrals hidroelèctriques, la presa de Rialb, la sequera.. L’aigua és un funàmbul a la sirga del ser i no ser. Gotes de natura i llàgrimes humanes es confonen. Als germans del País Valencià aquests dies els passen, i passaran, moltes coses tristes. Però tot el món és mirall d’allà. Estem emmirallats.. i trencats. De trencadís. Els humans s’equivoquen, però la natura, no. I sempre hem vist una cosa permanent, constant, eterna. Hi ha un moment, hi ha un dia, que la natura se’n va al calaix i treu les escriptures de la terra. I diu: això és meu, això em pertany. Els humans som inquilins, dispesers, rellogats d’aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones. Quan la natura s’emprenya, es cabreja, s’enfurisma és perquè li estem tocant els pebrots escalivats. I escup foc, i vomita aigua. I.. el que faci falta. Prenem nota: allà i aquí. Ens estem equivocant des de fa anys. Ho sabien els padrins, i els repadrins i els quadravis al cub. Nosaltres persistim en la negació de l’alcohòlic okupa del bar de la terra que es creu que s’ho pot beure tot i no passa res. Aviat, només podrem beure i brindar amb salfumant perquè és l’únic que tindrem a casa.