Un habitatge Amish
Sempre s’ha de tornar als clàssics. “A España no la va a reconocer ni la madre que la parió”, va dir el profeta Alfonso Guerra el 1986. El líder del PSOE la va encertar com vident tombolero de tres-veinte-duros. Barcelona, que també és Espanya, és de lo menys reconeixedor d’aquesta part de la galàxia ençà. Ara hi ha gent que descobreix que a la ciutat comptable, que no comtal, no s’hi pot viure. Els preus de les llodrigueres estan per la ionosfera. Ja ho diuen: conill esconillat, altre animal entaforat. Això ja ve dels dies del quisso. Cobi, el gos d’atura que no era un gos d’atura: era un gargot, un dibuix, un guixot. Per tant, el 1992 Barcelona guanya el món, però perd Catalunya. Tot per un gos que no era un gos. I així tot. No és ara. Ja fa anys que a Barcelona no s’hi pot viure. I s’hi podrà viure menys. Fins a la victòria final. Una Barcelona on només habitaran Cobis de dibuixos animats. Ja li podeu cantar les absoltes. No hi ha res a fer. Però, potser aquest no és el problema. Bub-bub! Perdó! M’ha sortit el darrer lladruc. De fet no sabem encara quines són les darreres voluntats de tots aquests morts. Són els cadàvers de ciment que tenim per tot el país. A Ponent-Pirineus som capital de les carcanades de formigó. Blocs de pisos i cases moribunds. Que un dia es van quedar com un coitus interruptus a l’aire lliure. Una pesta. Una pandèmia. Cementiris a la intempèrie. Fantasmes amb llençol de totxo. Fills bastards de la bogeria. De la pertorbació socialitzada. No es vol acceptar però tots van ser folls: bancs, promotors, constructors, comercials, paletes, ciutadans.. Tothom es fotia ciment en vena i tubs de PVC pel nas. El resultat són aquests nostres pobles i ciutats com Hiroshimes de morter sense esfumar-se. Monuments congelats a la cobdiciosa misèria humana. I tanta gent sense casa.. Però on hi ha l’home, hi ha el perill. Ara només ens queda fer-nos Amish. Els paios aquells que viuen com fa segles. I que quan un necessita un lloc per viure tots s’arremanguen. I fot-li. I t’aixequen una casa en 24 hores. Sense hipoteques, lloguers. Sense res. Potser viuen aïllats de tot i tothom. Sense cotxes, electricitat, serveis socials.. Sense.. Calla, cada cop com més gent, però almenys tenen casa, com cada cop menys gent.
