Ha arribat el fred?

Ha arribat el fred. On eres? Eh? Bandarra mandrós. Cançoner baliga-balaga. Però ja és aquí. Potser no del tot. Vaja, pel que estem acostumats. Allò de fot un fred que pela i repela. D’aquell que se t’encara com si dugués una dalla que t’esbudella. Zas! Ara el fred va tard i acaba d’hora. Sembla que no vulgui treballar. Fa el ronsa a casa? Es queda al seu domicili? S’hi està millor amb l’escalforeta. Amb la manteta. Amb la copa de conyac a una mà i gratant el mastí mida XXL a l’altra. Amb el fred la gent s’esborra dels carrers. Ara ho veig. Jo vaig ser un nen del fred. Gelava i jugàvem. Al que fos. A pilota, a cuit i amagar, a dir coses, a burxar el futur. Pels carrers hi havia exèrcits de nassets de cirera confitada. Amb cares de vitroceràmica. Lligades a cossos desfets, desmanegats, desmarxats. I al final de tot aquells peuets nerviosos que ballaven rock d’espurnes damunt un terra de pol nord autòcton. Sempre érem fora. Abans de Nadal, durant, després. Jugàvem més amb el fred que amb la calor. Fins a arribar a ser adolescents. El fum que sortia de la boca es confonia: el de tabac amb nicotina, el de tabac de la gelor. Els petons només eren mistos solitaris que tremolaven enmig del no-res: miraven que no s’apaguessin i fèiem covetes de llavis. Rèiem tremolant, tartamudejant, quequejant. Ai, ai, ei, ei, ui, ui.. Molt del futur que tinc el vaig conservar aquells dies de neveres a l’aire lliure. Ara arriba el fred i no hi ha nens als carrers. Són a les cases. La infantesa és una calefacció diària, permanent. Com l’adolescència. Com moltes vides adultes no adultes. És científic, matemàtic. Trinco-trinco. A Catalunya, que suposadament és on vivim, tenir un fill vol dir afluixar de mitjana 938 euros al mes. Un 15% més que el 2022. Un 45% més que el 2018. Paguem molta calefacció. Molt de tot. Tot el que hi ha dins de casa es paga. A manta, a granel, a dojo. Paguem per estar tancats i barrats. Impertèrrits, glaçats, esglaiats, congelats ens ho mirem des de la finestra. Es té por de fora. Del carrer. De les hipotèrmies existencials. Del gebre de la vida. D’aquella blancor de goma d’esborrar. No hi ha ningú. Fa fred. Cada cop menys fora. I més dins de casa.