El tema galàctic pagès

Hi ha haver una galàxia llunyana on les criatures anaven a les discoteques les tardes-vespres dels diumenges. Diumenge era una festa. Som carn (cent per cent vedella carbonitzada) de nostàlgia i per això aquest passat diumenge va tornar la festa just abans de tancar la discoteca. Amb el vas de tubo a la mà. El culet de rom amb cola esperant que l’ofeguis. I les llums fotent-te mastegots a la cara. Al darrer moment Govern i pagesos pactaven (no talls i uns acords). Un petó furtiu d’esperança a la sortida de la disco.Abans hi havia una informació al guarda-roba: la protesta dels pagesos preocupava. Per una raó: per territorial. Allò que es van inventar un dia a un despatx de Barcelona després d’inhalar la imatge d’una bleda química en topless: “el territori.” El territori es pot descontrolar. Els apatxes. Semblava que tot estava sota control al panòptic Barcelona. Però fa un any… I ara aquelles criatures llunyanes volien tornar. Amb aquestes marcianades: menjar, pobles, burocràcia… Sempre és més fàcil, casolà, domèstic, el km 0: com la casa Orsola barcelonina. Un llogater. Protestes controlades. Dels nostres. Activitat curricular per a qualsevol màster de ciutadania desintegrada. I la festa la va pagar tothom a cop de talonari i copa de cava. El Govern, ràpid, llest, hàbil, va prendre nota. Només podem fer que treure’ns el barret, d’aquesta casa de barrets que és Catalunya, per com els professionals del PSC van saber ensumar els temps, els espais, les coses, com l’àvid Trump, com tots els que les veuen venir i saben, com Winston Churchill, que en política és més important el temps que la gramàtica. Els temps estan canviant va dir el mestre rellotger i no tothom sap fer anar el rellotge a l’hora. Pacte. Tanquem discoteca. Veurem. Tenen 15 dies. Els pagesos han de saber que són de les poques coses d’aquest país que el poden descontrolar… una mica. Són la sana kriptonita d’una suposada Superman Catalunya que no és més que un Cobi’92 transvestit paralític a una residència amb problemes de borratxera nostàlgica. El món ha canviat des de 1992. Potser els pagesos són els que ho saben més. Barcelona, Catalunya, el planeta, es divideix entre els que creuen que Cobi és un gos d’atura, i no un dibuix, i els que saben què és un gos d’atura real. Per això el tema pagès no s’acabarà, perquè no és un tema pagès: és el tema. D’ara, de demà, universal.