Viatge al Marroc

Enguany viatjo al Marroc amb dos amics. Quan arribem, ens dirigim al mercat de la Medina per endinsar-nos a la part vella i més autèntica de Marràqueix. El batibull dels carrers, amb motos i vianants transitant a l’uníson, no ens deixen indiferents; tampoc el mercat ni les persones que apareixen del no-res per fer-nos de guies turístics a canvi de dírhams. Fem cap a un bãzãr de confecció de llanes, tints i turbants. Com qui no vol la cosa, un marroquí intenta intercanviar-me per camells i rebatejar-me sota el nom musulmà de Fàtima.A la nit, visitem la part nova i més capitalista de la ciutat, un complex d’hotels i restaurants de luxe connectats per amples avingudes que acullen el públic més adinerat. Aquí es mostren les tradicions més occidentals com el consum d’alcohol i de dones objectualitzades, en aquest cas, a través de la dansa del ventre. Amb sorpresa, veig un grup de mares amb nens d’entre vuit i deu anys animant el grup de ballarines, alhora que un home, assegut davant nostre, es treu un bitllet de la butxaca per col·locar-l’hi a una d’elles a l’entrepit. Jo em moc entre l’atracció dels moviments de la dansa i la incoherència de ser-hi. Al tercer dia, el municipi de Zagora, conegut també com «la porta del desert», ens descobreix els misteris d’un Sàhara que, segons els berebers, «tot ho cura». De fons, i entrelligat a la calima, a la terra i la calor, s’estén la presència d’Allãh. Mohammed, el guia turístic que ens recull –amb estudis de física quàntica!–, ens explica la seva devoció per aquest i la importància de la concepció desigual del gènere en l’islam: “Quan ja confies en Allãh, ets un 50% musulmà. Aleshores, quan acceptes que homes i dones són diferents i, per tant, tenen drets i deures diferents, ets musulmà.” Aquesta frase rebota en mi, encara. Torno a Lleida amb un grapat de tradicions i noms masculins en àrab, el primer, Allãh, però cap de dona, excepte Fàtima, que resulta ser un dels noms més populars al món islàmic, atès que Fàtima az-Zahrã era la filla del profeta Mahoma. Amb tot, no sé què pensar, però al Centre Històric de la ciutat, el barri on visc i estimo, també s’hi estenen els silencis i hi viuen homes (alguns) que, com Mohammed, veuen les dones diferents fins al punt de silenciar-nos.