Extractivisme(s)
El Centre d’Art La Panera acull aquests dies i fins al 25 de maig la 13a Biennal d’Art Leandre Cristòfol. Amb el títol Extractivismes, la mostra s’articula com un mosaic de paisatges i ecosistemes que han estat exaltats, arrasats i “preservats” alhora: se n’extreu la vida mentre se’n cerca la salvaguarda. Bárbara Fluxá, Rosell Meseguer, Raúl Silva o Gabriela Bettini només són algunes de les persones artistes que hi participen, amb formats expositius i tècniques que van des de la pintura i la fotografia fins a l’art tèxtil comunitari o l’ecoacústica.
Les obres exposades ofereixen una resposta crítica a la visió utilitarista de la natura i reflexionen sobre els processos d’extracció de recursos, les seves implicacions, les contestacions que generen i les possibles alternatives. Si en edicions anteriors la Biennal posava el focus en la creació vinculada al territori i servia com a radiografia de la conjuntura artística, enguany la mostra respon a un tema vertebrador: les crisis ecosocials. Alhora, també incideix en la idea d’extractivisme cultural i social, així com en la manera com determinades eines digitals, i concretament la IA, sostrauen dades de les persones usuàries amb finalitats comercials i altres opacitats. Elaborar discursos de sostenibilitat mentre s’invisibilitzen els perjudicis mediambientals és una realitat recurrent.
Així doncs, Extractivismes és una mostra col·lectiva que arriba per fer-nos reflexionar sobre l’extractivisme en totes les seves dimensions i obrir-nos a nous horitzons. Si històricament l’art ha tingut propòsits que han tombat des de l’exaltació del sagrat fins a la recerca de la bellesa, les arts contemporànies ens confronten amb qüestions que reclamen la nostra atenció immediata i ens aboquen al destí d’afrontar-les. Tanmateix, no poden deslliurar-nos de la llamborda que, en bellugar-se i cedir, potser res no altera: en un sistema que tot ho dicta(mina) i pretén autoritzar, quin marge per al canvi tenim? I és que romandre en la contemplació o en una posició còmoda “políticament” significa legitimar les estratègies del sistema i contribuir a la seva continuïtat: una mort lenta, orquestrada, transversal. Visitar exposicions ens interpel·la, però quines accions prenem quan en sortim? Com podem transformar la reflexió en canvi?
