Síndrome de Down, una mirada diferent i moltes capacitats

SR. DIRECTOR:

Fa 33 anys, quan tenies un fill/a amb Síndrome de Down et deien que sí, que potser es podrien valdre per ells mateixos, però poca cosa més, que els hauríem d’acompanyar tota la vida i que segurament no podrien estudiar, ni treballar, ni relacionar-se amb la gent. Així de cruel i així de cert. Com a pares, en aquella època, ho fèiem tan bé com podíem, i de vegades et senties tan sol que pensaves que no tenies sortida, però el dia a dia va ser molt diferent i ells se’n sortien, caminaven, estudiaven, i tiraven endavant. Cada cosa que aconseguien fer, per nosaltres era un motiu de festa i alegria. Per sort, amb els anys vam veure que tot el que ens havien dit no era cert. I arribat el dia que es va crear l’Associació Down les coses van canviar i molt.

Vam aprendre a acompanyar els nostres fills d’una altra manera, i entre tots i en especial ells, vam descobrir les capacitats que tenien, i vam passar de portar-los a que ells ens portessin. Vam descobrir la facilitat que tenen en mostrar-se al món tal i com són, sense hipocresia, sense maldat, sense dobles cares, sense egoisme, i amb un cor com una casa de pagès. Tossuts com una mala cosa, almenys la meva, cosa que penso que els ha servit per tenir la seva més gran capacitat, la de la lluita, perquè gràcies a això avui dia els nostres fills estudien, treballen, es relacionen, i volen ser independents, volen viure la seva vida sols, no es volen quedar a casa perquè els papes els traguem els mocs. Tot això ho han aconseguit ells, no els han regalat res, i ho han fet lluitant.

Després d’aquestes paraules només demanaria que ens poséssim en les seves sabates i veuríem com canvia la nostra mirada. Són persones integrades a la societat, amb la diferència que nosaltres quan naixem ja estem integrats i ells des del minut zero lluiten per integrar-se, i si ens donem l’oportunitat d’aprofundir en la seva mirada axinada descobrirem tot l’amor que amaguen i tot allò que els fa ser tan especials.