El Parc de les Arts

SR. DIRECTOR:

Vostè deu conèixer la cançó tradicional del Poll i la Puça, aquella que diu que es volen casar però no tenen mitjans amb què fer-ho i demanen la col·laboració de formigues, mosquits i altres bèsties.

Al capdavant del consistori lleidatà, els senyors Ros i Larrosa diuen que no tenen diners per a la urbanització del Parc de les Arts, una parcel·la situada entre els carrers Alcalde Pujol, Segrià, Cristòfol de Boleda i el Parc de Jaume Magre, al Barri del Camp d’Esports, un barri que compta amb escassos equipaments públics d’ús públic. Aquesta parcel·la havia d’acollir-los i ara es volen desprendre d’una tercera part de la superfície per tal que un altre pagui els equipaments i, és clar, els veïns no ho volem.

Perquè després de tants anys d’espera i de tantes promeses falses i terminis incomplerts, després de tants anys pagant religiosament totes les contribucions, taxes, impostos i preus públics creiem que ja ens toca que l’Ajuntament executi aquestes obres, però tal i com estaven previstes, és a dir: equipaments públics per a ús públic. Ja hem esperat molt que tothom tingui de tot, ara ens toca a nosaltres.

La parcel·la és nostra, de totes les veïnes i veïns i de tota la ciutat, i no renunciem ni a un centímetre quadrat: l’hem pagada amb escreix, la seguim pagant amb impostos escandalosament elevats pels migrats serveis que rebem i, a més, tenim aquesta ferma convicció. La parcel·la no es toca: els equipaments arribaran abans o després, però l’espai es respectarà tal com està previst perquè els mateixos senyors Ros i Larrosa i les seves proles i tota la ciutadania en puguem gaudir per sempre més.

La suposada “solució” curtterminista de cedir uns terrenys seria una xacra sense marxa enrere que compromet i condiciona la resta de la parcel·la i la qualitat de vida de totes les famílies de la zona per sempre. El nostre barri té una densitat de construcció excessiva, descompensada d’espais lliures i mancada d’equipaments públics destinats a l’ús públic. La fórmula de la cessió de terrenys a canvi de la construcció d’aquests equipaments és perversa: si hem esperat tant de temps, no vindrà d’uns anys més, però la parcel·la és de tothom i no es toca.

Després dels Srs. Ros i Larrosa vindran uns altres a governar la ciutat, ells no manaran sempre, però les seves decisions, els seus errors, romandran. No podem tolerar que en cometin, d’errors, i aquest n’és un.

El Parc és Nostre, de totes les veïnes i veïns i de tota la ciutat. I no es ven ni es lloga ni se cedeix.