Una molt bona persona: Emili Vicente
Sr. Director:
Aquest dijous vaig rebre un cop molt fort. El Padre Joaquín Pina m’envia un WhatsApp per preguntar-me si era veritat que havia mort l’Emili. No ho podia creure. O millor dit, no ho volia creure. Quan vaig poder confirmar la notícia, vaig caure en el que podria qualificar com un estat de consternació. L’Emili és una de les millors persones que he conegut. Mai no va tenir una paraula dolenta per a ningú, sempre estava disposat a escoltar, tenia una paciència infinita per a tot i per a tothom. Era d’aquelles persones que sempre estaven al teu costat. Quan te’l trobaves i li preguntaves com li anava, sempre et mirava amb aquella cara de bon jan, aquella cara d’algú a qui donaries tota la confiança, moltes vegades ho acompanyava d’una entranyable abraçada, et feia una ganyota i et deia: bé, vaig fent.
Vaig tenir la immensa sort de mantenir una relació llarga i intensa amb l’Emili. Vam formar part del Consell Social de la UE Lleida, a la comissió del futbol base amb el Josep Pons i el professor Herreros. D’allí en va sortir un estudi del qual em sento força orgullós i que em va permetre aprendre molt dels meus companys. Però sobretot de l’Emili. Per coincidències amb diversos amics comuns, en especial amb el Jan Aramburu, i per la passió compartida pel futbol, vam fer una amistat sincera i intensa des de finals dels 90.
Una amistat que ha continuat fins avui i que segur que tindrà efectes que continuaran més enllà gràcies al llegat del seu mestratge i al seu permanent record. Converses eternes – més per part meva que per la seva, ja sabeu que ell és home de poques paraules–, moltes vegades amb el José –aquest sí que xerrava. Vam coincidir en diversos partidets d’aquells de costellada. L’últim, aquest Nadal, per a l’Associació Ningú Fora de Joc. Hi participaven jugadors de futbol inclusiu. Recordo perfectament com l’Emili, que feia de defensa, es va apartar perquè un xavalet marqués un gol, i com va ser el primer a felicitar-lo amb una mirada i un copet afectuós. Quin record! Així és l’Emili, sempre amb la gent, sempre disposat, sempre proper, i mai fent cap crítica ni dirigint cap mala paraula a ningú. Podria escriure pàgines i pàgines d’aquest homenot. Honest, enamorat de la família, dels seus jugadors i companys de feina, tant l’esportiva com l’acadèmica. Aquest devorador de quilòmetres per poder fer realitat les seves passions i poder conciliar-les amb la família.
Una persona preparada, molt preparada. Molt actiu i nerviós, encara que no ho semblava perquè tenia la difícil capacitat de no transmetre les seves preocupacions als altres. Solidari, amic dels amics, disposat a escoltar i a ajudar. Un gran, sens dubte, no només del futbol lleidatà sinó de Lleida. Ja sento que em falta l’Emili. No podré tornar a jugar un partidet d’aquells als quals mai no fallava. No podré tornar a trucar-li per demanar-li què faria amb això o amb allò. No podré tornar a parlar amb ell, o millor dit, sí. Continuaré consultant- li coses i parlant amb ell. Almenys per mi, sempre hi serà present. No només amb el seu record, sinó amb el seu mestratge, que sempre serà part de la meva vida.
