Crítica a la UdL

Sr. Director:

Com es pot explicar el que no té nom? Voldria cridar i fer pública la indignació que sento per la situació actual a la Universitat de Lleida. Concretament parlo des de la meva experiència a Treball Social, però de bona mà molts companys d’altres estudis comparteixen aquest sentiment de frustració amb mi. Parlo trencant el silenci de la conformitat estudiantil. Parlo a diferència dels que callen per por a represàlies acadèmiques, que surten cares... Com començar a explicar el que no té nom?

Primer de tot parlo de docents acomodats que no es preocupen de donar-nos un calendari perquè nosaltres, persones com ells, amb drets, ens puguem organitzar. Parlo d’apunts desactualitzats de fa més de quatre anys on els idiomes estan barrejats i amb faltes d’ortografia.

Tot i que el que més m’indigna no són pas les faltes, no. Nosaltres, quan llegim aquells apunts, sentim la indiferència cap als alumnes, sentim menyspreu cap als diners que invertim a poder tenir un futur millor, sentim ràbia i frustració. En quin tipus de feina fas la feina malament i no et fan fora? En quin tipus de feina no tens un supervisor efectiu que eviti aquestes situacions? I senyors, no parlem de qualsevol feina, parlem de docents que treballen en la educació universitària, primordial per a la formació del criteri que fa que puguem reivindicar els nostres drets.

Denuncio l’abús de poder, i el malbaratament dels diners públics. Voldria denunciar la impuntualitat i la gravíssima falta de respecte que suposa menysprear el temps dels alumnes, els seus esforços i els horaris establerts. No sé com explicar la impotència que sento en veure que els professionals més reconeguts de la carrera que estudiem farden de professionalitat i innovació quan les seves tècniques són arcaiques i segueixen sent abusives de poder. Les mateixes persones que ens diuen que l’arrel de tots els problemes es troba en l’educació, no la valoren de cap de les maneres. Denuncio l’acomodament, la hipocresia, la xuleria i la indiferència d’alguns professionals.

Voldria parlar també de l’estructura normativa de la UdL totalment recaptatòria. Els estudiants no en tenim prou que Catalunya sigui la Comunitat Autònoma més cara per estudiar, que a sobre les normatives que regeixen les nostres assignatures perpetuen dobles i triples matriculacions que es podrien evitar perfectament.

Senyor director, com explicar el que no té nom? Com explicar el fracàs universitari? Com explicar el fracàs del Treball Social des dels inicis? Quina mena de treballadors socials estem formant si no es té la iniciativa de reivindicar un dret bàsic com és l’educació? Com denunciem l’abús de poder? Els estudiants, conformistes i temorosos de les represàlies, callen i fan el que poden, com la resta del país. Però jo si callo, moro. Jo, com a estudiant indignada, vull que els professionals hipòcrites s’avergonyeixin de perpetuar un sistema recaptatori en l’educació, voldria que els professionals que tant farden d’innovació i models de treball social donin la importància que escau a la feina que fan! Més val que la deixin, si no!

Com hi cap al cap que prediquin tants bons valors si els mateixos docents no valoren l’educació més important de totes!? La que et fa crític amb la societat i la vida per poder reivindicar els teus drets.