La motxilla blindada

Cada any al setembre hi ha nervis. Després d’un estiu fantàstic toca retrobar el ritme que vam deixar en pausa a finals de juny. Comença l’escola i molts pares respirem tranquils.

El Luca, el meu fill, aquest any estrena motxilla. Una motxilla amb el compartiment corresponent per a l’ordinador, obligatori a primer d’ESO i amb prou espai per a que li càpiguen totes les coses que necessita. El que no té la motxilla és cap escut antibales.

L’advertim que tingui cura de les seves coses, que escolti, que sigui curós, bon company, etc., però no pas de com ha d’actuar si sent trets. Als Estats Units pares i mares donen instruccions diverses als seus fills/es. Molts també estrenen motxilla, amb els seus compartiments, igual que el Luca, però amb una diferència, és antibales.

Un cop comprada, els hi expliquen com utilitzar-la en cas de que sentin trets. Cal posar-se la motxilla al pit i abraçar l’escut antibales que porta a l’interior, sabent que les mans queden al descobert però que tranquils, un tret a la mà no és mortal. També és important no confessar als teus companys que la teva motxilla és especial, no sigui cas que en cas de necessitat te la prenguin.

I és que les escoles haurien de ser un lloc sagrat, un temple de l’aprenentatge, un lloc segur. Pau, rialles, alguna frustració, jocs al pati, guixos, llibres.. I no pas un lloc al qual cal anar protegit per si a algun boig se li gira el cervell ni on es facin simulacres de tirotejos.

Malauradament en alguns llocs del planeta no és així.El vint-i-quatre de maig del 2022 a Uvalde, Texas, la follia d’un noi de divuit anys, en Salvador Rolando Ramos, va tenir com a resultat la mort de dinou nens, dos professores i disset ferits. Primer va disparar a l’àvia a casa seva i seguidament es va dirigir a l’escola on va començar a disparar indiscriminadament. Cent quaranta-dos trets.

El segon pitjor tiroteig escolar a la història dels EUA, després del de Newtown, Connecticut, del 2012 amb vint-i-sis persones assassinades. Cada any som testimonis de noticies esfereïdores com aquestes. Als Estats Units, de fet, hi ha més armes que persones, 1,19 per habitant i el procés de compra no pot ser més senzill.

Nervis per anar a l’escola també n’hi ha a l’Afganistan. Sobretot si ets noia i vas a una escola “secreta” desafiant el règim talibà que no permet l’escolarització del sexe femení a secundària. Escoles amagades on mestres valentes i noies que privilegien el dret a saber a les amenaces es reuneixen unes hores al dia desafiant el règim.Amenaces ben reals i perilloses.

El nou d’octubre del 2012 l’autocar que portava de l’escola a casa la Malala Yousafzai va ser atacat i la mateixa Malala, ferida de gravetat. Tenia catorze anys. El règim talibà al Pakistan tampoc veia amb bons ulls que les nenes tinguessin accés a l’educació i la jove, amb la seva oposició, va assegurar-se una diana segura.

L’atemptat, en lloc d’acovardir-la, li va donar més determinació que mai, convertint-se en una nena activista escoltada a tot el món.Al 2014 la Malala va rebre el premi Nobel de la Pau. La persona més jove a rebre’l. L’educació ha de ser un dret, no pas un delicte.

L’escola ha de ser un lloc segur, no pas un escenari d’escenes violentes. “Un nen, un mestre, una ploma i un llibre poden canviar el món” (frase del discurs de la Malala a Nacions Unides, 2014).