La pèrdua de l’esperança

Reconec que em sento perduda. Una sensació similar a la que sentia el 2015 quan vaig fer un gir en la meva manera de gestionar l’empresa posant el focus en les persones. Clients i proveïdors, així com d’altres stakeholders, seguien sent importants, però el talent de casa passava al primer pla.

És quan sorgeix el meu lema “treballar amb i no pas per.” Una simple preposició canvia molt el sentit de la frase. Quan la gent treballa amb tu s’arremanga, lluita pels teus objectius, que esdevenen comuns. Quan la gent treballa per tu, és un simple intercanvi: jo et dono el meu temps i tu, a canvi, em dones diners.

En aquell moment, el gir, posant el focus en les persones, era una aposta amb molt pocs referents, de fet, ni els coneixia, i es qüestionava si allò que feia era rendible, si havia perdut el cap (jo mateixa tenia els meus dubtes).Quan val un treballador motivat? Quin valor dones al fet que no hi hagi baixes laborals i una minúscula rotació? Vaig trigar un any a provar que el gir que era rendible.No fa tant, el repte era la incorporació massiva al mercat laboral de la generació millennial. Una generació que havia nascut amb les necessitats bàsiques cobertes i que, partint d’aquesta base, buscava una altra cosa: un perquè, un propòsit empresarial alineat a la seva manera de pensar.Amb la pandèmia afegim complexitat a l’equació. Passar més temps a casa ens va fer adonar que no necessitàvem tant per viure i que prioritzàvem altres coses com poder conciliar, més benestar, el teletreball, ser una mica més amos del nostre temps, etc.

I d’aquí, a la Gran Dimissió de la qual ja vaig parlar en un article anterior, un pas.Adaptar-nos a tot això que implica aquest grau de complexitat feia que les empreses ens recolzéssim en altres pilars de l’employer branding, com la salut emocional i psicològica, el benestar físic i mental, models híbrids, pensar en les oficines com el tercer espai (un mix entre casa i l’oficina, que anar a l’oficina valgui la pena), etc. El que jo anomeno “dansar amb el canvi”, vaja.M’inquieta i aquí és on em sento perduda, quan parlem de la renúncia silenciosa. La pèrdua de l’esperança.

La condició indispensable per dur a terme qualsevol pla d’employer branding és que el salari sigui adequat. Si no és el cas, no cal començar. La renúncia silenciosa fa referència precisament a això, que una gran part de la població no té salaris d’acord amb el cost de la vida.

Sent així, per què m’esforçaré més del mínim necessari? Ambició, quina ambició? Molts joves veuen clar que no podran tenir mai un habitatge en propietat, que tenir fills es complica, que viuran pitjor que la generació anterior. Qui gosa demanar que es deixin la pell en el que facin? La guerra, la inflació desmesurada, la crisi energètica, un món cada cop més desigual. Amb aquest escenari, quan no hi ha esperança, quin futur ens espera?Passem una gran part de la nostra vida a la feina, les nostres carreres s’allarguen amb l’esperança de vida, l’edat de jubilació es retarda i viure esperant que arribi divendres i les vacances pot ser extremadament dur.Què podem fer cadascun de nosaltres perquè torni l’esperança? Què hi ha a les nostres mans? Novament, la mirada cap a l’ésser humà és imprescindible.

Potser, en realitat, no estigui tan perduda.