'Bendiciones'

Al moment d’escriure aquest article encara no he agafat cap refredat. I és cosa estranya, perquè acostumo a ser procliu a pescar-ho tot. Començo a pensar que les bendiciones que rebo tot sovint hi tenen molt a veure.

Aquestes bendiciones provenen dels meus amics veneçolans, creients devots i generosos en demanar pels seus, però també pels amics que estan lluny.Al setembre de l’any passat vaig visitar Caracas per feina. Un viatge envoltat de mil recomanacions i advertències: no portis joies, roba i sabates neutres, no ensenyis el mòbil, no caminaràs pel carrer, seguretat privada i cotxe blindat, ah! I si sents trets, tampoc és tan estrany. Podeu imaginar els ànims.

El primer dia que vaig xafar les oficines vaig ensopegar de ple amb un cartell on posava que estava prohibit portar armes. Però també vaig ensopegar amb gent meravellosa, grans professionals i grans persones, que es van implicar a fons en fer-me sentir com a casa.Després de mesos treballant junts, ens costa trobar diferències entre uns i altres. L’accent, la manera de parlar, algunes expressions, ens delaten a uns i altres.

Poc més. I és que, tal com diu el web del ministeri de treball i economia, l’emigració espanyola a Veneçuela va començar al segle XIX quan gran quantitat de canaris van decidir anar-se’n cap allà. No obstant, la gran onada migratòria es produeix després de la guerra civil, quan molts espanyols fugien de la gana.

Estant barrejats des de fa segles, com no ens hem d’assemblar? Triem quina mirada tenir.L’endemà de la derrota d’Espanya amb el Marroc al mundial de Qatar vaig tenir una reunió amb uns altres companys, aquest cop, mexicans. El primer que em van preguntar és si estàvem tots bé perquè havien vist les revoltes per la televisió. Em van explicar que havien vist un reportatge en què es parlava de les diferències històriques viscudes amb el país veí i que acabava amb imatges d’aldarulls violents pels carrers.

Informació tergiversada amb no sé quina intenció, perquè si hi havia alguna cosa a destacar era precisament que, tret de casos aïllats, es va viure amb esportivitat exemplar. Marroquins i espanyols també estem barrejats però, ens assemblem? De nou, triem quina mirada tenir. Recordo dos dies de la meva vida que han esdevingut crucials.

El primer a Londres, juliol del 1998. Entro a classe d’anglès i em faig amiga de seguida d’una noia francòfona, la Samar. El francès precisament va ser el que ens va unir.

La primera marroquina que coneixia i l’inici de la meva història d’amor amb el Marroc. Només la covid ens ha “separat” en vint-i-cinc anys.El segon va succeir a Tàrrega, setembre del 1999, quan es va instal·lar al pis de sobre la Samira. De veïna va passar a ser companya de pis i de vida. Em xocaven coses? Sí, moltes. Com les que li devien xocar a ella de mi, vaja. Tinc dos germanes marroquines, així les considero, i sí, ens assemblem. Només cal triar quina mirada tenir, la resta ve sol.