Leandre Cristòfol a Maastricht
Tinc un record molt vague, confós per la memòria traïdora d’un infant, de l’escultor Leandre Cristòfol. El recordo traient el cap per la finestra de casa seua a tocar del col·legi Maristes, on anàvem a jugar a futbito. Alguns dies era a fora, amb la bata de fuster i un nivell de tolerància força baix davant les nostres impertinències. No sabíem qui era realment aquell home que mig segle abans havia fet arribar les avantguardes a Lleida i que, als anys vuitanta, vivia sol en una casa atrotinada envoltat de ralentís, harmonies estel·lars i nits de lluna lígnies, un univers oníric i evasiu en què els metalls, les espirals i les fustes li permetien fugir dels comentaris absurds i cruels d’aquells nens amb la pilota.
Cristòfol no va reaparèixer a la meva vida fins uns anys després. Ell ja era mort i jo naixia com a historiador de l’art, i la meva nova vida em va portar el sentiment de culpa. Em sentia brut per haver menyspreat aquell home creador de formes cinètiques que tot just ara començava a rebre els reconeixements negats en vida. M’escandalitzava que haguessin buidat de males maneres i enderrocat la casa on guardava aquell món de fantasia, que era un videojoc de pi i metalls. I m’horroritzava, sobretot, la ignorància –en bona part normal– d’aquells nens del futbito.
Aquesta setmana l’Artur Ramon, el nostre millor antiquari, enviava una newsletter anunciant les peces estrella que portarà a la fira de Maastricht, que és la fira d’art més important del món. En obrir el pdf adjunt van sortir un impressionant Crist de fusta del segle XVI, un Nen Jesús de Juan de Mesa i un Sorolla espatarrant. Reblaven la selecció una ceràmica de Miquel Barceló, unes flors d’Antonio López i una escultura en bronze d’Alberto Giacometti. Just després d’aquesta em va aparèixer davant dels ulls una volumetria de llautó a base de corbes i rematada per una mena de picarol presumit. Vaig pensar en Julio González, però en llegir la lletra petita, va aflorar Leandre Cristòfol. No sé si els lleidatans són conscients de com és d’important això, perquè és el primer cop que un artista de Ponent participa a la fira de Maastricht, on els estands van plens d’obres de Rembrandt, Matisse, Picasso i molts dels grans noms de la història de l’art. L’Artur Ramon ha estat valent, i l’hi hem d’agrair.
