Vint-i-cinc anys

Va ser una de les pel·lícules de l’any, però no va rebre cap premi rellevant, inexplicablement. Era el 1999, hi havia molt per fer i tot el bacallà estava per vendre. Els 14.700 € de subvenció que va rebre de la Generalitat de Catalunya, ben invertits, sense dubte. I això que l’argument era un xic circular i previsible, amb un director de cinema de vacances a la Cerdanya que acaba coneixent unes noies eixerides i trempades amb ganes d’aprofitar l’estiu al màxim i dibuixar nous horitzons amicals. Un dels tòpics llargs i gruixuts del cinema d’aquella dècada. Emperò, l’enginy dels diàlegs i la seva vinculació a la cultura popular, amb referències clares i directes a elements de les tradicions catalanes més nostrades, van captivar el públic i van fer que la gent se’ls fes seus i els reproduís en converses de bar mentre empalmava rialles. Al·lusions micològiques o plats típics com la botifarra amb seques omplien la boca d’unes actrius de repartiment que, malgrat una calculada i generosa sobreactuació, podien passar per la teva cosina de Berga. Sophie Evans, Tavalla Griffin i Cyntyha Brons estaven totes esplèndides i encara avui produeixen una fascinació colossal en l’espectador. Aquella trama desimbolta protagonitzada per persones que muntaven a cavall i miraven d’oblidar la monotonia de vides anodines mentre baixaven, a peu, per tarteres curulles de pedres –recordo la displicència de la Montserrat, fastiguejada per haver triat malament el calçat– va contribuir d’una manera magnífica a la normalització del català. Hi va haver un gran treball amb la llengua, sense dubte. El públic va saber agrair l’entrega i l’abnegació dels actors en la multitud de projeccions que van fer-se arreu de Catalunya, molts dels quals en centres d’ensenyament superior com la Universitat de Lleida, que van obrir-se amb una frescor inusitada a un gènere gens corrent en les projeccions universitàries, tot i que habitual en la realitat mundana d’aquelles institucions. “Renoi, no havia vist res igual des d’aquell anunci de conyac de quan era menut. Una xarrupadeta càlida i intensa, daurada com la tardor a la Cerdanya.” Enguany es compleixen vint-i-cinc anys de Les excursionistes calentes, l’obra mestra i de culte de Conrad Son. Mai vaig mirar-me igual el Túnel del Cadí i el timbaler del Bruc.