Un falciot al Liceu

Aquest és un article redactat amb el teclat del mòbil enmig d’una crisi personal. El començava ahir a les 17.50 h dins d’un cotxe a la plaça Tetuan de Barcelona en ple atac de nervis perquè la directora d’aquest diari m’havia enviat un whatsapp preguntant-me com era que no l’havia enviat. Me n’havia oblidat. Ahir era a la capital perquè una persona a la qual vaig contribuir a crear s’examinava de piano al Conservatori del Liceu, a plaça Urquinaona. Va tocar la Sonatina 5 en sol major de Beethoven i la sentia amb l’orella enganxada a la porta, mirant de gestionar la bava i els nervis. L’edifici era com un hospital amb esclats modernistes, amb un pati interior que tenia els finestrals tancadíssims, que vam obrir per la curiositat i la calor. Els porticons van revelar uns budells del Modernisme en forma de cúpula amb vitralls, que rematava el hall del pis inferior. L’opulència dels vidres de colors es desactivava pels munts de merda de colom i pels regalims d’aigua bruta acumulada durant decennis a les parets. Per reblar aquella imatge patètica, un falciot volava i revolava d’un costat a l’altre del pati, angoixat, mirant d’escapar d’aquella presó modernista en què s’havia ficat a través d’un forat. Els pianos de la canalla que s’examinava esdevenien la banda sonora de la crònica d’una mort segura, la del falciot amb mala sort. Havia de morir i reposar a sobre d’uns vidres de colors, una mort bellíssima tamisada per la llum. Aferrat a la fusta d’un dels finestrals, tenia els ulls clucs i el bec obert, fruit del cansament. Vaig agafar-lo amb cura i ell, salvatgement desagraït, va clavar-me les urpes als dits. La llibertat va arribar-li, paradoxalment, a plaça Urquinaona, després que jo obrís la meva mà indigna. 

L’esclavitud em feia tornar cap a casa escrivint aquest article, que vaig enllestir en passar per Montserrat. Al mòbil on escrivia sentia de fons la intervenció simultània d’una amiga, l’Esther Solé, a la qual no podia acompanyar ara que defensava el seu projecte per accedir a una plaça de la UdL. Parlava de l’arquitecte Frank Lloyd Wright, de qui va dir que no era cap llop solitari, una sentència que em donava tombs pel cap mentre pensava en aquell falciot solcant el cel de Barcelona en plena llibertat, envejant-lo des del més profund del meu esperit.