Una cigarreta pel president
Dilluns. He passat un dia fantàstic al Castell del Remei amb la Mireia González Antó, presidenta de la fundació que s’aixopluga a recer del castell, del celler dirigit amb èxit per Tomàs Cusiné i d’un dels entorns naturals més peculiars de Ponent. Normalment, m’hi arribo pels camins que hi menen des de Linyola, sense asfaltar, cosa que fa el viatge més íntim, com si hagués d’arribar a un lloc fet només per a mi. Durant el trajecte contemplo les planúries de l’Urgell i la Noguera mentre es desplega una paleta de colors on predominen els verds –aquests dies, sí, però no sempre–, els grocs i els ocres. Pel camí hi trobes fruiters, cereals, alguns plataners impassibles i, finalment, quan t’acostes al destí, la vinya. La finca és una mena de locus amoenus amb un vessant patrimonial inqüestionable, ja que forma part de l’imaginari popular de la gent dels encontorns. La història s’hi acumula en estrats que van des de l’Edat del Bronze fins avui, amb testimonis petris d’època romana, les desgràcies de la Guerra Civil espanyola o una placa del 1964 que troleja en català tot un dictador i l’anomena Francesc Franco. El meu record més entranyable amb el Castell del Remei té a veure amb el president Pasqual Maragall. Fins no fa pas tant, si anaves a dinar al restaurant, te’l podries trobar de cap de setmana renovant l’amistat que l’uneix amb la Mireia. Un dia cargolava una cigarreta i el president se’m va acostar per demanar-me que li’n fes una. La malaltia ja feia estralls. Algú de seguretat va reprovar la petició amb un gest, però la Diana Garrigosa va donar el plàcet sàviament i amorosa. Després d’intercanviar unes paraules amb ell, no recordo sobre què, i abans que acabés de fer-li la cigarreta, el president Maragall va marxar perquè, com tothom sap, els presidents sempre tenen coses molt importants a fer. Avui, després de la jornada amb la Mireia al Castell del Remei, he arribat a casa i m’he assabentat del terrabastall generat pels cartells en què es feia befa del president i del seu germà Ernest, amb l’Alzheimer com a leitmotiv. Els instigadors van ser membres d’ERC que cercaven beneficiar la imatge del darrer de cara a les darreres eleccions municipals. Bona paradoxa que ens recorda com de fotut és perdre la memòria i que encara ho és més perdre la dignitat.
