La senyora Pájaro

Paloma Hernández, també coneguda com Paloma Pájaro, és una artista que arran del referèndum de l’1 d’octubre va abandonar “sus labores artísticas para contribuir a la defensa de España y de la Hispanidad desde su canal de YouTube”. No ve gaire al cas, però m’ha fet pensar en un austríac amb bigotet que també pintava i que va deixar-ho per dedicar-se a la política. Pájaro ara porta el web Fortunata y Jacinta, en teoria, un lloc d’anàlisi filosòfica centrat en la història, però si hi fas un tomb, el que trobes són vídeos amb continguts ultranacionalistes espanyols, llaunes variades contra la maçoneria, les esquerres i el feminisme, o discursos carregats d’islamofòbia i xenofòbia barrejats amb llàgrimes i crits contra la llegenda negra espanyola. “Una defensa razonada de España y la Hispanidad”, diu la senyora Pájaro. Penjats els pinzells, va entrar com a investigadora associada a l’Escola de Filosofia d’Oviedo, integrada a la Fundación Gustavo Bueno, i això explica moltes coses. Els seguidors de Bueno són una mena de secta filosòfica digna d’estudi, caracteritzats per la radicalitat, la marginalitat de les seves teories i una dialèctica i retòrica agressives. I, sobretot, per la seva defensa a ultrança d’Espanya, el castellà i totes les essències pàtries, cosa que comporta un bel·licisme desfermat contra tot allò que tufeja a nacionalisme perifèric. A la Universitat de Lleida hi ha, com a mínim, un parell de professors que són membres o simpatitzants d’aquest grupuscle. La senyora Pájaro, de tant en tant, organitza uns aquelarres espanyolistes que ella anomena “Encuentros forjados”, en què es tracten problemàtiques diverses. Els propers seran a Saragossa i es titulen Historia de Aragón. Historia de España, el que ja indica per on anirà la cosa. No ha d’estranyar que es facin allà, ja que des de fa temps a la comunitat veïna hi ha una fal·lera sensacional per demostrar la seva espanyolitat. Si fan vostès una ullada al web de l’activitat –tinguin un desfibril·lador a prop–, trobaran perles com que Catalunya o el País Basc no tenen interès històric per elles mateixes, sinó només a través d’Espanya. Però no s’indignin perquè, generosament, la senyora Pájaro ens concedeix la gràcia de poder ser estudiats per l’antropologia i el folklore. En fi, allò de “coros y danzas”.