Les guerres de Serés
Una guerra, hauries d’haver passat. Això li deien.
Com reconeix el mateix autor, l’obra que acaba de publicar no hagués estat possible sense la guerra. Em refereixo a Francesc Serés, l’escriptor de Saidí que aquests dies ha retornat a Catalunya des del seu retir europeu per presentar nou llibre, El món interior. Va marxar durant la pandèmia amb un cop de porta no gaire sorollós, però ferm, per instal·lar-se a Berlín i perseguir allò que ni ell mateix sabia. Ja fos per coincidències que no sempre són tals, o bé perquè el passat sempre va darrere nostre, allà va trobar-se amb el drama dels refugiats que fugien d’Ucraïna i s’instal·laven a la ciutat que millor explica què és una guerra, perquè va aixecar-se de nou sobre la runa de la més ferotge de les guerres. Aquella saó bèl·lica, aquell fem de maons i ciment i morts, ha abonat una urbs que té el ventre prenyat d’històries, sobre el qual ara caminaven els que fugien d’un nou horror. Serés va acaronar el conflicte a mesura que feia de voluntari en un hotel tancat per la covid que acollia refugiats, i tot això mentre comprava àlbums de fotografies dels anys trenta i quaranta emergits de cases particulars com a resultes de la devastació del virus. Moria algú, es buidava el pis i els encants berlinesos servien en safata històries íntimes que ningú havia explicat fora de la llar. Banderes nazis, uniformes i aquiescència o entusiasme amb el Tercer Reich. El ventre de Berlín paria i Serés no sabia què fer-ne d’aquella altra guerra que li venia a les mans. Dos conflictes separats per vuitanta anys, però que convivien. El de Saidí no els tocava directament, però els patia. I també la Daixa, la seva dona, russa. Tot plegat no era nou per a ell. La Guerra Civil Espanyola l’havia flairat als Monegres mentre llegia Sales, Weil i Orwell, i l’havia recorregut donant gas a la Rieju per dins del monestir de Sixena. L’havia tingut just a sota del cap, a la teulada de casa, perquè els avis hi havien amagat bombes. I perquè la panxa d’Aragó és també gràvida, amb milers de morts que criden i ens aguaiten sota terra. Havia de fer alguna cosa amb tanta guerra a la motxilla no viscuda en pròpia pell, i els ventres de la terra que ha trepitjat n’han parit un llibre.
Li deien que no havia passat una guerra, però ens n’ha explicat tres.