Felicitat

Felicitat és un concepte massa grandiloqüent. Pla deia que la felicitat és la indiferència davant del món. Jo m’estimo més pensar que és aixecar-te aviat en dissabte, comprar el diari, fer un cafè en una terrassa –mentre una nena de només set anys, amb un xiquet petit als braços, que marraneja, posa pau en un grupet d’infants més petits, que discuteixen per unes llaminadures–, i comprar tres escamarlans, una sípia i algunes closques per fer arròs de peix. Com que és dissabte, fullejo un parell de diaris –tots van plens d’elucubracions sobre el cicle electoral que s’allargarà fins al començament de les vacances d’estiu– i me’n torno a casa. I més enllà del debat interminable sobre què som, on anem i quines llistes es faran, em tornen al cap fragments de la felicitat passada, esfilagarsats com aquests núvols esponjosos i despreocupats, en un cel entre blau brillant i verd suau. Em venen al cap les eleccions del 1980 en què vaig fer campanya per Nacionalistes d’Esquerra –recordo que els caps de llista a Lleida eren figures tan eminents com Maria Rúbies o Víctor Torres– i nosaltres, que havíem de competir amb el BEAN, no vam fer ni cinc de calaix. Dissolts els Nacionalistes el 1984, 1987 va ser l’any de la Crida nacional a ERC, ens vam tornar a engrescar, i l’any 1988, de la mà de Víctor Torres i amb el suport generós de Maria Rúbies, vaig fer cap al Parlament de Catalunya.Recordo tot això mentre faig el sofregit. El pas del temps em fa pensar en els fracassos benintencionats; en les mirades de superioritat que ens han estat adreçades; en el sabor agredolç de la política a temps complet; en la frivolitat dels necessitats d’alimentar un ego descomunal, immunes als problemes dels altres. Un últim apunt. Març del 2001. Esplanada al costat del monestir de Sant Cugat. Una munió de gent s’aplega per dir adeu a Ramon Barnils, traspassat fa pocs dies. Els fills Barnils fan intervencions emotives i la seua nebodeta, adolescent de quinze anys, amb botes de pam, pantalons de campana i llàgrimes als ulls, recorda una de les frases del seu padrinet: “Nena, fracassaran els millors!” A continuació, Carles Flavià ho espatlla encara més, en declarar: “Va donar molta alegria a les dones de tothom”.