Educar, formar...
Són moltes les veus que els darrers anys proclamen que els centres educatius s’han d’adaptar a les necessitats de la societat i que les universitats s’han de plegar a les demandes del mercat. Com que a Catalunya i a Espanya s’ha desmantellat el sector secundari –vam patir una pandèmia sense instruments tan bàsics com guants o mascaretes–, el que el capitalisme del segle XXI reclama al sistema educatiu és que formi –més que eduqui– individus aptes per a una societat postindustrial, adaptables a la precarietat, a l’atur intermitent i a l’endarreriment –de vegades, a la renúncia– de l’emancipació de la família. Quan jo recordo la meua experiència preuniversitària com a alumne –a finals del franquisme, amb tots els seus errors i totes les seues arbitrarietats– i sobretot quan penso en la meua experiència universitària, dono les gràcies per tot allò que d’inadaptat, desconnectat del sistema i diferent de la societat i de la família vaig tenir l’oportunitat d’experimentar. En canvi, ara, sistema educatiu i docents sembla que hagin de viure a toc de pito, en un règim de servitud permanentment canviant, i que alumnes i famílies hagin d’esprintar per adaptar-se a la conversió dels seus fills i filles en actius útils per al sistema econòmic vigent.D’això els docents –també els universitaris– en pateixen molt. Una minoria defensa que el sistema educatiu hauria de ser més crític davant de segons quins canvis i davant d’una societat de la qual l’escola no hauria de ser una còpia. Si l’escola és idèntica a la societat, al sistema i a la família; si no conserva un espai per a la crítica i la diferència, acaba renunciant a la seua funció educativa i limitant-se a proporcionar formació d’un nou proletariat d’una societat líquida i consumista.Progressivament, les universitats ofereixen més formació de treballadors orientats al rendiment que no pas educació. Cada cop més, els alumnes es consideren clients i reclamen una transmissió ràpida i simple de coneixements. Tanmateix, de forma limitada i en determinades zones, encara resisteix una activitat educativa –i no només formativa– i una vocació de mentoria, malgrat les limitacions de temps i llibertat.
