A veure, jo què puc fer?

En els darrers anys hem assistit a una superposició de discussions pedagògiques i de debats sobre innovació, continguts, organització, digitalització, etc. Bona part d’aquest debat és estèril, sobretot quan es converteix en una guerra de trinxeres entre models pedagògics enfrontats. Les certeses inamovibles no ajuden gens. Mentrestant, són molts els espais educatius –des d’escoles bressol fins a aules universitàries– que van tirant gràcies al pragmatisme dels professionals, sense caure en l’enlluernament per tot el que és nou.Un cop hem criticat les famílies, els polítics..., alguns docents ens preguntem una cosa tan bàsica com “a veure, jo què puc fer?” I no és fàcil, ni tan sols en l’àmbit universitari. Ho va dir fa temps Ricard Torrents, primer rector de la Universitat de Vic: “Com que les primes s’adjudiquen a treballs anomenats de recerca, els professors abandonen la docència o la traspassen a principiants [...] La docència, que constitueix la font de tota possible relació educativa a la Universitat, esdevé així una activitat secundària.” Algunes certeses bàsiques: l’alumnat és el més important, l’aprenentatge ha de ser significatiu i presencial.. i els docents hem de recuperar la convicció que aquesta és una feina vocacional, hem de disposar dels recursos per afrontar la feina i hem d’assumir responsabilitats tutorials i de mentoria que tenen –encara que no obtinguin gaire reconeixement oficial– un paper clau en el progrés acadèmic i personal de l’alumnat. Les universitats –sobretot les públiques– no haurien de renunciar a ser comunitats capaces de generar pensament crític. Som molts els que tenim un compromís profund amb l’ensenyament superior, però estem preocupats per les dificultats de desplegar aquest triple compromís en la vida acadèmica, la docència i els estudiants. Ens hauríem de preguntar per què hi ha tants estudiants que no assisteixen a classe ni ens demanen mai una tutoria o una conversa personal. Crec que tenim la missió de demostrar-los que no és suficient anar tirant (aprovant) i crec fermament que el primer i principal repte de la universitat és la transmissió de coneixement. Després hi ha la recerca, la transferència a la societat, la dinamització territorial i tot el que vulgueu, però el primer i el més bàsic dels pilars que sostenen les universitats ha estat i hauria de continuar essent la docència.