A l’Arnau

De tant en tant, em toca de passar per les consultes externes de l’Arnau. A partir dels 60, no només es tracta de prevenir el que es pugui, sinó d’ocupar-se millor del propi cos. El ritme de la vida canvia i, en atènyer la maduresa de l’edat, hi ha capacitats que es limiten, però també apareixen noves oportunitats que cal aprofitar. Estimar el present i prendre cada dia el que se’ns dona. Com tants lleidatans i lleidatanes, vaig néixer al vell hospital. Segons ma mare, aquell 18 d’agost, a les tres de la tarda, feia la calor intensa i desmoralitzadora de l’estiu lleidatà. En els anys d’infantesa, durant els 60, els metges de la família eren una figura reconeguda i de la qual es rebia companyia i consell. Anaven als domicilis, amb una maleta negra i un somriure reconfortant, i no només diagnosticaven, sinó que parlaven amb tothom i oferien consells. Tot ha canviat molt, en aquests darrers 60 anys, però valors com la capacitat de mirar als ulls de l’altre, el gust pel treball ben fet i la promesa implícita de no abandonar ningú haurien de continuar essent la columna vertebral de les professions sanitàries. Les circumstàncies en què treballen són dures –per manca de recursos, perquè sofreixen agressions, perquè es “cremen”...–, però els valors dels professionals sanitaris són essencials per a la cura –no només física, sinó també emocional– dels seus pacients. La simple mirada és un primer pas crucial en la relació entre professionals i pacients. Quan ens miren als ulls amb empatia, sentim que no es limiten a veure els símptomes físics, sinó que són capaços d’intuir les preocupacions i les angoixes que acompanyen la malaltia o la vida. I a l’inrevés, els pacients o usuaris també podem, en moments de tensió i vulnerabilitat del personal, reforçar la humanitat que compartim i la complicitat entre éssers humans amb sentiments i emocions.M’explicava una familiar infermera que, més d’un cop, ella, com d’altres infermers o auxiliars, escurcen el seu temps de descans per acompanyar aquelles persones que s’enfronten en solitari a la mort, sense amics ni familiars. Com va deixar escrit el cirurgià Sherwin B. Nuland, quan ens arribi l’hora, tots hauríem de tenir la certesa que no se’ns deixarà sofrir ni morir sols.