Subratllar

Subratllar una part d’un llibre que llegim és un gest íntim. Per això hi ha persones que els subratllen. No fa gaire s’ha publicat un estudi que afirma que subratllar no funciona com a tècnica d’estudi, però de recomanacions sobre com estudiar millor n’hi ha per a tots els gustos, inclosa la famosa tècnica “pomodoro”, així que podem prescindir-ne. Tot i que algunes pràctiques tradicionals més agressives, com doblegar les fulles, han disminuït, subratllar i fer anotacions encara és una activitat valuosa i amb la irrupció de la tecnologia, alguns d’aquests hàbits s’han traslladat a formats digitals. Jo soc dels que subratllen –amb un llapis bicolor blau-vermell– i utilitzo pòstits per marcar les pàgines. Subratllar ve a ser com un reconeixement al pensament que acabem de llegir, amb la voluntat –no sempre reeixida– de deixar-lo gravat en la memòria. Una jove escriptora mexicana, Valeria Luiselli, va escriure: “Yo no llevo diario. Mis diarios son las cosas que subrayo en los libros. Nunca le prestaría un libro a nadie después de haberlo leído.”Quan passa el temps i tornem a fullejar un llibre, passats uns anys, descobrim que el llibre ja no és el mateix o que nosaltres ja no som la mateixa persona que el va llegir per primera vegada. L’autora novaiorquesa Vivian Gornick ha comparat l’experiència de rellegir un llibre amb la d’estirar-se a la consulta del psicoanalista i ha dedicat tot un llibre (Comptes pendents) a l’experiència de rellegir algunes de les obres que més l’han colpida.Hi ha persones que no només subratllen quan llegeixen, sinó que anoten als marges preguntes, llistes, títols de pel·lícules, pensaments.. Aquestes deixaran darrere seu –si algú s’entreté a fullejar els seus llibres, quan desapareguin– un registre de lectura i un mapa del tresor que ens ajuden a comprendre com van viure, què estimaven i com va avançar o retrocedir la seua vida. Acabo les notes d’avui amb una citació que inicialment vaig sentir d’esquitllentes i que més tard vaig retrobar en el monòleg final del Macbeth de Shakespeare: “La vida és una ombra que camina, un pobre actor que puja a l’escenari i, després, no se’l sent mai més. És una història explicada per un idiota, plena de soroll i de fúria, que no significa res.”