Les arrels de Lluís Foix

Quan vaig accedir a la direcció de l’IEI, l’entitat acabava de publicar La vall del Corb, un llibre col·lectiu sobre aquest territori situat entre la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i les Garrigues. Un dels petits països de Catalunya que conserven la seua identitat i que constitueixen una unitat de paisatge, història i, sobretot, d’identitat i memòria dels seus fills. Un d’aquests –Lluís Foix– escriu: “Tornar a la terra és una experiència sentimental, íntima (...). La terra que has trepitjat per primera vegada et persegueix com una ombra invisible tota la vida.” Així comença el seu darrer llibre (La força de les arrels), que estic segur que us colpirà tant com La marinada sempre arriba o El que la terra m’ha donat. Considerat el millor especialista en política internacional del periodisme català, Foix ha recorregut els cinc continents i ha estat testimoni directe de la història del segle XX en una vuitantena de països. Ara, però, instal·lat entre Barcelona i Rocafort de Vallbona, documenta el ritme “inexorable i misteriós de la natura” –també amb imatges, en el seu Instagram– i escriu amb una saviesa estoica i reeixida sobre la polseguera dels camins, la cultura de l’oli, la cabana de volta, les orenetes o el cicle de les figueres, i ho fa amb una profunditat i un domini de la llengua que recorden les millors pàgines de Gaziel o de Josep Pla, com molt bé va observar el poeta Joan Margarit.El president Pujol, amb qui Foix mantenia una estreta confiança, sempre li criticava el que en deia el seu “universalisme”, però amb el pas dels anys, Foix va tenir l’oportunitat de contestar-li que tan important o més que els valors –Pujol sempre donava lliçons morals a tot quisqui– són els fets, els que acaben definint el llegat d’una persona i de la seua família. Foix no dona lliçons. És una persona més agraïda que orgullosa. Dit amb les seues paraules, en una entrevista que l’any 2013 li va fer Sílvia Coppulo: “Estic orgullós de l’oportunitat que he tingut de fer coses que mai hauria somiat, venint d’un petit poble de Lleida, allà perdut. I d’això sí que n’estic molt orgullós. I més que orgullós, jo faig servir una altra paraula, que és agraït. I estic molt agraït a la vida, en general.”