Un vol efímer

La mort ens agafa sempre per sorpresa. “Tota mort és prematura”, vaig llegir no recordo on. La mort individual i la supervivència de l’espècie discorren en paral·lel, ja que la mort individual assegura un espai i un temps per als que venen darrere. Per tant, tot i que sovint costa acceptar-ho, és part essencial del cicle de la vida. Durant la pandèmia, pensàvem que el món canviaria profundament, en comprovar les vulnerabilitats de les nostres societats, economies i relacions personals. Semblava una oportunitat per imaginar un món diferent, però l’impuls per “tornar a la normalitat” va ser més fort, fins i tot quan aquesta “normalitat” era part del problema de les vulnerabilitats i desigualtats que la crisi sanitària va exposar sense pietat.En aquests dies de Tots Sants, moltes famílies recordaran l’impacte de la COVID-19 en la vivència de la mort i els funerals. Les mesures de seguretat van alterar profundament els rituals de comiat i van deixar moltes persones sense la possibilitat de fer un dol adequat i, sovint, amb la sensació d’una pèrdua doble. Al cementiri de Lleida es pot veure el monòlit creat per l’artista Erik Schmitz, inaugurat el 27 de juny de 2020, en memòria dels que van perdre la vida durant els moments més durs de la pandèmia. El cementiri, inaugurat el 1807, en època de mesures higienistes per traslladar els cementiris fora dels nuclis urbans, inclou diversos memorials dedicats a víctimes de violència revolucionària, bombardejos, repressió franquista i deportats als camps de concentració.Tots els cementiris són espais que conserven una part de la nostra memòria i identitat, i això els converteix en llocs de reflexió i aprenentatge. Cada mort és única, com cada persona és única. Cadascú deixa una empremta que, per petita que sigui, forma part del relat de la nostra comunitat. Potser la vida és només, com va escriure un poeta anglosaxó, citat per Beda el Venerable, com el vol efímer d’un ocell que travessa una sala de banquets il·luminada, emergint de la foscor i retornant-hi tot seguit. Aquesta imatge resumeix amb una simplicitat punyent la nostra condició humana: fràgil, fugissera, però amb el potencial de trobar un espai ple de llum enmig de la foscor, encara que sigui per un instant.