El misteriós dinar
El misteriós dinar de Carlos Mazón el dia de la dana va començar a les tres de la tarda i el president no va fer cap al centre de coordinació fins a quarts de vuit. La periodista Maribel Vilaplana, que havia dinat amb ell en un reservat d’El Ventorro, aquell mateix vespre va telefonar al president, per demanar-li un favor: “per favor, no em fiques en açò”. Al cap d’uns dies, Xavier Carrau, exmarit de la periodista, va publicar un tuit enigmàtic on es declarava “felizmente divorciado desde hace siete años”. El dinar s’ha convertit en el primer acte d’un sainet on certes relacions en entorns discrets i absents de l’agenda oficial acabaran generant sospites de favoritisme i poca professionalitat. Recordem que no feia pas gaire que Carlos Mazón havia dit públicament, en una intervenció durant una festa organitzada per un parc empresarial, presentada per l’autodefinida “formadora en comunicació d’impacte”: “Ya sabéis que en València hay dos tipos de galas: las que presenta Maribel Vilaplana y las demás.”El misteriós dinar de Mazón mentre es produïa una emergència gravíssima hauria de servir per exigir major transparència en la gestió del temps dels representants públics. El temps dedicat a alifares i dinars de “feina” substitueix massa sovint, en alguns casos, el que els polítics haurien de dedicar a l’estudi de polítiques públiques, a la preparació d’estratègies o a la direcció de reunions tècniques. Aquesta manera de fer fomentar una cultura política superficial, on les aparences i les relacions tenen més pes que el coneixement profund i la gestió eficaç.Establir una divisòria clara entre la transparència i el secretisme és una necessitat per garantir la integritat personal i institucional. L’actual imatge negativa de polítics i periodistes no és fruit del desconeixement, sinó d’una crisi de confiança alimentada per la manca de transparència i per pràctiques qüestionables. Revertir aquesta tendència exigeix compromís i acció: transparència, rigor professional i una comunicació directa i honesta. La ciutadania es mereix una gestió clara, on cada trobada, activitat o acord quedi registrat i justificat. Només així, entre d’altres canvis, serà possible recuperar autèntics espais de confiança.
