La senyoreta Mercè
Segons el BOE del 12 de desembre de 1966, Mercè París va establir el “Colegio Juan Ramón Jiménez” als blocs José Antonio, de Lleida. En un pis petitíssim, la Srta. Mercè tenia repartits en unes quantes taules un nombre reduït de xiquets i xiquetes del barri, d’edats diverses. Jo hi vaig ser dos o tres anys i la recordo com una dona alta i forta, amb veu ressonant, però amb un caràcter pacient i encoratjador. Era un infant sensible i la Srta. Mercè –no em sap greu de mitificar-la una mica– va ser una persona que oferia estabilitat i obria una finestra al coneixement, en aquells anys que ara m’imagino grisos i depauperats, però que van constituir l’escenari lluminós de la meua infantesa. O –com va escriure Albert Camus– “el sol que va escalfar sobre la meua infantesa m’allunya de qualsevol ressentiment”.
La Srta. Mercè era una devota de la figura de Juan Ramón Jiménez, i Platero y yo el seu llibre de capçalera, d’on sortien moltes de les nostres lectures i dictats. Platero y yo és, en essència, un retrat melancòlic de Moguer, el poble de Juan Ramón Jiménez, vist a través dels ulls del narrador i del seu ase Platero, però també una reflexió sobre la infantesa, la bellesa de les coses senzilles i la fugacitat del temps. “Los niños han ido con Platero al arroyo de los chopos, y ahora lo traen trotando, entre juegos sin razón y risas desproporcionadas, todo cargado de flores amarillas.”
El misteri que intuïa darrere la vida de la Srta. Mercè no el vaig descobrir fins molts anys més tard, gràcies al militant antifranquista Ventura Margó. Mercè París era una mestra que, després de la derrota en la guerra civil, es va exiliar a la Unió Soviètica, per treballar al servei de milers de nens i nenes refugiats. De l’URSS va passar a Mèxic, abans de tornar a Lleida, on es va comprometre amb el PSUC i la lluita antifranquista. Va morir el 9 de juliol de 1978 i cinc anys més tard, el 1983, l’Estat espanyol li va reconèixer els seus drets com a funcionària de la Generalitat republicana. La Llei d’Amnistia de 1977 va servir per excarcerar presos polítics, però va impedir jutjar crims del franquisme i va propiciar que funcionaris depurats i els seus descendents no veiessin reconeguts els seus drets fins dècades després o un cop morts.
