La por estructural
La por ha deixat de ser una reacció puntual per convertir-se en l’emoció estructural de la societat moderna. L’angoixa existencial impregna totes les esferes de la vida: el treball, la família, l’educació, la política. Sota la pressió de l’optimització constant i d’una competitivitat extrema, el guanyador s’ho emporta tot i la resta lluita per sobreviure.
El sociòleg Heinz Bude ho explica en el llibre Gesellschaft der Angst: el poder i els recursos es concentren en poques mans, mentre la resta viu en la incertesa. Coneixem les estrelles principals del cinema i l’esport, però no els milers d’actors i esportistes que romanen a l’ombra. No només passa a Hollywood o en l’àmbit esportiu, sinó també en professions com la medicina, l’arquitectura o l’advocacia.
Aquesta realitat genera una sensació de benestar precari. L’ascensor social s’ha aturat i cada decisió personal té unes implicacions enormes: triar l’escola equivocada, la parella equivocada, els estudis equivocats pot suposar un fracàs irreversible. En aquest context, la vergonya i la inseguretat afloren davant de qualsevol error, com el del nen que trenca una copa finíssima, a casa d’un company benestant, i sent íntimament que ha fallat en un examen invisible d’adequació social.
L’erosió de la classe mitjana ha convertit la por en el sentiment predominant d’aquest grup. Els autònoms alemanys cobren menys de 8,50 euros per hora, el periodisme de qualitat es desintegra i les famílies pateixen per la qualitat de l’educació que podran oferir als fills. Abans, la indústria proporcionava estabilitat laboral. Ara, cada vegada més persones treballen en serveis precaris –repartir, netejar, tenir cura, vendre– que poden perdre fàcilment. Però la por no només afecta l’economia. El “nosaltres” s’ha fragmentat i això facilita que la política es converteixi en un teatre de passions i que el discurs populista aprofiti aquest malestar per dividir la societat entre amics i enemics, i per convertir la por en el fonament de la selecció social. Tanmateix, la por té una altra cara. Si desemmascara les mentides vitals, també pot impulsar la recerca de canvis profunds. Potser la clau rau en la transformació de la por en un motor de solidaritat i en un desig col·lectiu de repensar la societat, abans que aquesta no ens devori.
