Feresperança

En un llibre de Francesc Serés (El món interior) vaig trobar una frase que ell havia escoltat d’excombatents republicans: “Una generació no ho és fins que no té una decepció política...” Buscant, vaig descobrir-la en un text de Camus: “Una generació no és realment una generació fins que no ha viscut una decepció política.” No ho deia com a retret, sinó constatant l’existència d’un ritual de pas amb companyia d’altres. Si ho llegim així, la decepció no seria la fi de tot, sinó el moment en què es dissipa la fe cega en allò que havíem escoltat i comença, amb una lucidesa que pot ser dolorosa, el compromís real.

La meua generació ha viscut dues grans decepcions polítiques. La primera, la del postfranquisme i la Transició. Esperàvem l’arribada d’una democràcia absoluta, però aviat vam comprendre que moltes estructures del règim anterior seguirien intactes, que la Llei d’Amnistia blindaria la impunitat del franquisme i que l’Estat autonòmic seria –per a les nacionalitats històriques– més aviat una cotilla, que no una garantia de llibertat.

La segona gran decepció va arribar amb l’1 d’octubre de 2017. Per a molts catalans, va ser una culminació i un miratge. Va demostrar una força col·lectiva immensa, però va posar en evidència les limitacions d’un lideratge polític que no sabia què fer amb aquella força. El que va venir després –la repressió, el desconcert, les divisions– va obrir una ferida encara oberta. No es tractava només de no haver aconseguit la independència, sinó de constatar amb quina violència l’Estat reaccionava davant un desafiament democràtic i fins a quin punt la direcció del moviment era incapaç de sostenir l’embat, perquè no hi havia un pla sòlid per sostenir la independència, ni estructures d’estat, ni aliances internacionals fermes.

Dues decepcions, però també dues oportunitats per madurar políticament. La decepció no pot portar-nos al cinisme, sinó a una responsabilitat més profunda; a renunciar a una èpica massa barroca i als relats providencials, i a construir una cultura democràtica de resistència més exigent i més objectiva. Potser l’esperança no és esperar grans gestes, sinó sostenir allò que val la pena. No retirar-se. No callar. I, com deia Marina Garcés, més que tenir o no tenir esperança, “fer esperança”.