Tempus fugit
Que el temps s’escapa és una evidència i, a més, sembla que ho fa de manera accelerada a mesura que complim anys. De fet, si arribem a vells, haurem passat uns 25 anys dormint, 22 anys treballant, cinc anys menjant i, diuen, només 46 hores de felicitat. Amb el nou mil·lenni, però, ha aparegut un dels lladres de temps més assedegats, el telèfon mòbil intel·ligent, al qual dediquem més de cinc hores cada dia, segons el Global overview report de 2024. Aquesta xifra em va resultar del tot exagerada –gairebé increïble– fins que vaig comprovar el resum setmanal d’ús del meu mòbil: la setmana passada el vaig consultar diàriament una mitjana de cinc hores i 21 minuts, i el pitjor de tot és que deia que havia reduït l’ús, respecte de la setmana anterior, en 1 hora al dia. Davant d’aquesta dada alarmant, cal reflexionar sobre quants cops diem que no tenim temps per fer tal cosa o tal altra –cadascú s’ho sap– quan en realitat regalem el nostre bé més preuat a un dispositiu que ja s’ha convertit en un apèndix més del nostre cos, sense el qual no gosem ni anar a comprar a la botiga de la cantonada. Aquest aparell, que a penes fa trenta anys semblava una extravagància d’uns pocs, pesava mig quilo i només servia per telefonar i poca cosa més, ara gairebé ha substituït el televisor, els diaris de paper, els mapes, les guies turístiques, la màquina de retratar, la calculadora, el despertador i fins i tot la targeta de crèdit. La seva utilitat és indiscutible en alguns aspectes, però en altres hi sortim perdent perquè no només es beu el nostre temps sinó també s’empassa la nostra atenció i la desvia a través d’algoritmes cap al contingut creat expressament perquè les xarxes socials siguin cada cop més addictives. És una realitat que, pel que sembla, s’intensificarà. No hi podem fer gran cosa més que aturar-nos i reflexionar, de tant en tant, si ens compensa i si estem disposats a posar-hi alguns límits a canvi d’una vida més autèntica. De fet, no fa gaire, vaig saber d’una persona d’uns quaranta anys que no ha tingut mai telèfon mòbil, ni el vol. És un fet insòlit, una actitud excèntrica que difícilment pot sobreviure en el nostre món hiperconnectat. És precisament la decisió que prendria un veritable esperit lliure. I el més extraordinari és que semblava ben feliç.
